No sé llegir.

"...i focs artificials."

Maleït el dia, no sé quin, que l'escriure em va fer perdre el llegir.

Assassinat.

"...a sa teva mirada incisiva."

Que al primer que em digui un "sinoensveiembonesfestes" el mato.

Els Pastorets de Berga.

Hipàtia.

Halloween.

"..."

Moving on, moving around.

"...river and sea, picking up salt
through the air there's a fluffly cloud
falling down as rain."

Un dia d'aquells.

"...i sempre els horitzons equidisten."

Avui és un dia d'aquells que ja es veu, d'origen, que no pot anar bé de cap manera. Avui és un dia d'aquells que sembla que t'hagis ficat dins d'una pel·lícula de surrealisme notori, restant a l'espera de que et donin algun paper, si pot ser que sigui el més secundari possible, gràcies.

Avui és un dia d'aquells que sembla que tu no siguis tu i que res vagi amb ningú, avui que no sóc jo i que l'enyor de la meva cua de tall clàssic -llençant tots els rínxols a la paperera pels segles dels segles- fa que em sembli haver perdut alguna cosa de mi, i si no tinc personalitat? Avui que jo porto les sabates de bruixa avorrida i que m'agraden tant que ja no me les trauré mai més, avui que els meus pantalons s'han encongit fins quedar-ne uns leggings, avui que la samarreta de sempre passa a ser una brusa amb ornaments florals, avui que a les tresseranlesdues, avui que, insisteixo, ja es veu que és un dia d'aquells que no pot anar bé de cap manera.

Som tots uns desgraciats.

"i als demés no tant..."

Plou. Plou damunt del meu cap, plou sota els meus peus. Plou tant que només fa falta que del cel caigui la darrera gota, aquella que fa vessar el got.

Hiverns.

“Dime, que comience la verbena,
que sale la luna llena,
que la fiesta acaba de empezar...”

Què hi farem a casa si no hi som? Res ben res, mala cara quan morirem o vendre la casa i anar de lloguer. Potser només cal obrir balcons i finestres i cridar. Fer un crit tant fort que l’horitzó es trenqui, que el Sol s’apagui, que els núvols se’n vagin per sempre més.

Anna Roig i l'ombre de ton chien.

"Je t'aime, mais oui, je t'aime..."

Anna Roig i l'ombre de ton chien!

A vegades.

"Jo et faria una cançó d'amor..."

Verd de fulard.

"la meva infància és d'un verd de fulard, fulard que conservo al meu coll...els colors de l'arc es fonen tots ells, són tots els colors de Camells."

Igual que els llibres, la vida també té capítols. Etapes que s’acaben, es fonen només amb la finalitat d’encetar-ne de noves. Així va néixer la Ruta de Camells: els nens i nenes de Colònies havien anat creixent i potser calia trobar una alternativa per tots aquells que deixaven de ser infants per continuar lluint el fulard al coll.

Els anys han anat passant i els Camells, viatjant per muntanyes i mars, han vist néixer grans amistats, han après a escoltar i a fer sentir la seva veu, han reivindicat la seva terra, han conegut l’amor i, perquè no, potser també han tingut algun disgust...

Vint anys. Sí, ens hem fet grans. I això, creieu-me no és pas del tot senzill. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà dubtes i pors, camins difícils però un Camell és un Camell i no hi pot haver res que ens aturi.

Les espelmes d’un pastís concedeixen un desig si les bufes conscientment, voldria pensar que després de nosaltres encara hi ha molts altres Camells disposats a travessar plegats el desert de l’adolescència acompanyats del nostre Gepi, amb el fulard penjat al coll.

Avui és un d'aquells dies que tot és d'aquell verd i blanc tant intens; avui és un dia d'aquells que miris cap a on miris veus algun dels colors de l'arc: vint anys de Camells.

Homes i dones del cap dret.

"Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alzines i de roures i fagedes. Muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses..."

Camells20anys.

Al buit.

"Now the lights out, I discover
Just a weekend undercover

Now the lights out, I discover
She is sleeping with another..."

Inspiració sota mínims. En la fallida dels meus propis pensaments els dits piquen més feixugs que mai les tecles del meu ordinador privatiu.

És època de crisi, la identitat de les meves propies idees, i jo no sé si se’m concedirà l’emprèstit, amb interessos legals més les costes, de tot allò que voldria dir i mai m’atreviré a articular.