31.12.08

Uns quants bons propòsits dosmilnou.

“Tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal, tu i jo hem cantat a la vora del foc, tu i jo hem buscat coses similars, tu i jo hem tingut el cap ple de pardals, tu i jo i la nostra història…”

Tempus fugit, els dies passen volant i ja tornem a fer liquidació total d’un any més de la nostra vida…

Avui, com diuen els castellans és nochevieja, nosaltres que ens ho mirem més optimistament en diem cap d’any, i com és tradicional toca fer-se bons propòsits.

Us podria fer una llista dels meus propòsits dosmilnou (deixar de menjar com un bou amb banyes, ser un pèl més esportista, estar sempre a la última de nova legislació i jurisprudència, ser una mica més simpàtica, idear un blog de referència, etc.) així podrieu fiscalitzar-ne el compliment dels meus propòsits però això ja seria massa!

Us convido (com sempre però no me’n sento cap bon grat) a convertir aquest escrit en el mur dels bons propòsits, on podeu dir-hi la vostra, així, entre tots ens controlarem que els nostres anhels plens de bona fe arribin a bon fi.

- Deixar de fumar.
- No menjar-se les ungles.
- Aprimar-se.
- Apuntar-se al gimnàs.
- Aprendre anglès, francès o alemany.
- Anar a caminar.
- Fer un curs de cuina.
- etc. (aquest és el llistat dels clàssics, no?)

Penjo doncs, amb aquest, el darrer post del 2008. Gràcies per haver-me acompanyat amb les vostres lectures i comentaris escrit rere escrit, impertinència rere impertinència, posta de sol i cap de setmana rere posta de sol i cap de setmana.

Que tingueu un fabulòs any!

Fem balanç.


“Al diari res massa estimulant,
mica en mica ja et vas despertant...”

S’acaba el món, o això sembla. Des de dilluns que tinc la sensació de viure en una pel·lícula, digne del Buñuel. I jo em pregunto: la gent s’ha vist el cul i se’l han trobat pelut? O és que el fet tan evident com que ja no serem dosmilvuit sinó dosmilnou afecta a les connexions nervioses de la humanitat?

A les televisions i diaris no es fa res més que uns balanços estúpids que no ens portaran enlloc. I escolto resignada, una vegada més, el numero de dones assassinades pels seus marits, la quantitat de ferits de guerra d’arreu, el nombre de treballadors aturats i el número d’immigrants il·legals, els divorcis de matrimonis canònics, el nombre de morts de fam o el nom del país amb més víctimes del SIDA… Per despistar també hi ha llista de les pel.lícules més taquilleres, dels llibres més llegits i dels discos més escoltats, ah, i les efemèrides! El 30è aniversari de la CE s’emporta la palma. A més a més, els musicals són supermoda i les catiusques també.

Números, dades, tants per cent… però i què hi fem nosaltres?

30.12.08

Aladín.

"Un mundo ideal, un mundo ideal.
Que compartir, que compartir.
Que alcanzar, que contemplar,
tu junto a mí..."


No m'enganyeu. Tots, absoutament tots, tenim un classicodedisney preferit. El meu...mmm...no ho sé, m'agraden totes menys el Bambi i el Dumbo. El Bambi no he aconseguit veure-la mai més de dos minuts perquè sé que al tercer es morirà la mare i del Dumbo sempre m'ha fet cosa el món de colors estridents que es crea quan el pobret elefant se'ns torra...

27.12.08

Uns pastorets infantils.


"He vist un estel travessant el cel
que ha il·luminat el món..."

Dins la soca d’un arbre, com cada Nadal, fem plegats un humil pessebre. Ple de molsa i farina, un fons amb milers de petits estels daurats i, també, un riu de paper de plata, però, sobretot, farcit de menudes figures de fang…

Uns angelets amb ales de cotó fluix juguen a cuc i amagar i ballen, entremaliats; mentrestant, a prop de la segona caldera, gairebé sense foc, el Banyut i el Banyeta i també el Llucifer criden guerra, esperits malignes, amb els seus dimoniets plens de bona fe.

A la Terra és dia de mercat i la plaça ja és plena de parades, les xafarderes es posen al dia entre terrissa i vímet, entre pastanagues i enciams. Potser en sortiran les garrofes de la Fassera? Els romans fan el cens però, com sempre, en perden el compte. Uns pastors, amb túniques de colors i espardenyes de set vetes, celebren contents les notícies que un àngel serè els ha confiat i Sant Josep i la Mare de Déu ja han trobat un portal molt més enllà de l’hostal, lluny del poble.

Sant Pere venç els mals intents i Satan cau abatut als peus de l’infant Jesús que plora quan els tres Reis de l’Orient, acompanyats pels seus patges fidels, s’acosten a adorar-lo.

Com cada Nadal, el pessebre de Colònies a Borredà està a punt. Com cada Nadal, gràcies a tots plegats, petits i grans, el nostre particular pessebre pren vida…

Àngels, esteu a punt?

23.12.08

2008 post Christum natum.

"...i sense tu fa tant fred."



Només si aconseguim recordar què celebrem, podrem recordar d’on som i cap a on ens conduïm...

16.12.08

Els ninots segrestats serien enviats a Lapònia, d'on mai no haurien hagut de sortir.

"And it gets stronger, in every way
And it gets deeper, let me say
And it gets higher, day by day
And do I love you my oh my"

Si aneu passant per aquí, sabreu que un dels darrers llibres que m'ha conquistat ha estat Austràlia, doncs en el meu exemplar va quedar marcat, per a futures actualitzacions, el següent:

"El Còdol volia muntar un escamot segrestador de Pares Noel, a la manera dels segrestadors de follets de jardí que tant èxit havien tingut a França. Ho tenia tot pensat. No calia que fós una macrobatuda, ni tan sols seria necessari treure'ls a tots. Només era qüestió de fe una bona tria, i tot seguit, una bona campanya de màrqueting. Per començar se centrarien en un barri, i seleccionarien aquells més visibles, més peculiars o de més fàcil accés. A continuació, qualsevol nit, els robarien i els durien al centre d'operacions escollit -un garatge polsós li hauria donat l'aire d'il·legalitat necessari, però es podrien conformar amb un pis qualsevol. Allà, tallarien els dits del ninot i els posarien en un sobre amb una nota que confirmés el segrest i n'exposés els motius. Motiu u: perquè és xaix. Motiu dos: perquè és molt xaix. Motiu tres: per la defensa del lloc de treball del senyor Tió i dels senyors Reis Mags de l'Orient. Motiu quatre: en contra de la globalització del mal gust. Motiu cinc: perquè tenim poca feina. I un llarguíssim etcètera que ja perfilarien més endavant..."

No ho trobo gens mala idea, de fet, si ens hi posem, voleu dir que d'aquí a la nit de Nadal no hem fet net?

14.12.08

Miracle.


“Flocs de porexpan cauen a terra i no es desfàn. Llàgrimes de fred com boles de cristall. I ara tot és plàstic, tot sembla fantàstic. Rere l’aparador un camell, un rei i un senyor que compra un bitllet per anar a veure-ho tot… Ja no neva mai… ”

Ja no neva mai?

11.12.08

Se armó el Belén 2008.


“But I'm just trying to love you
In any kind of way
But I find it hard to love you girl
When you're far away
Away”

S’acosta Nadal. És públic i notori, l’esperit nadalenc ens persegueix arreu i pels carrers ja abunda definitivament el fastigós desig de sinoensveiem bonesfestes (partint de la base que vivim a Berga, uns setze mil habitants aproximadament, i que només cal sortir al carrer per trobar-te a tothom, inclosos aquells a qui no et vols trobar!) per tant, és tot plegat una mena de farsa estúpida. I per si no n’hi ha prou, als balcons emergeix l’eterna “patxangueria” decorativa.

Arribats a aquest punt, jo ara em cagaria, obertament i sense cap mena de contemplació, amb el meu estimat: el Pare Noël. Però ho deixo per un altre dia, que em bull la sang i encara no m’agafés alguna cosa que no em deixés arribar al punt àlgid del sinoensveiem bonesfestes!

Ohhh… se m’ha acudit una idea genial, brillant! Us convido a que em feu arribar a
annaepuig@gmail.com el que cregueu que és el pitjor balcó amb decoració nadalenca. S’obre doncs, ara mateix, el concurs SE ARMÓ EL BELÉN 2008. Les bases són clares: només cal enviar una foto, d’on sigui, de qui sigui, de quan sigui. No valen e-mails anònims i cal especificar l’emplaçament del balcó dels vostres somnis. El premi? Bé…fer una mica d’ambient! Que els de la meva generació no estem per gaires despeses!

Sabeu què us dic? Que esperant les vostres col·laboracions me’n vaig a fer una postal de Nadal que al pas que vaig, i amb l’eficàcia dels Correos i Telegrafos de España, S.A., us arribarà per Rams!

Ah, i sobretot us desitjo de tot cor, de debó, de debó, de debó que sinoensveiem bonesfestes!

6.12.08

M'espanta el teu passat víking.


“Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai.

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m'espanta el teu passat víking.”

I m’assec i t’espero... i no arribes.

Continuo escoltant als Manel amb la mateixa potència i amb la mateixa freqüència que el dia de la troballa, que el dia que em van venir a trobar, a torbar. –Què tenen aquests nois que m’agradin cada cançó una miqueta més que la cançó d’abans?– Penso. Existeixo! Merda: pensar fa de ruc.

Mentrestant tu em dius que avui, tot i esperar-te asseguda, no vindràs.

2.12.08

La utopia serveix per caminar.


“Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences…”


Estimada amiga: bona sort.

29.11.08

Amaia Montero.

"Quiero ser..."

24.11.08

Manel.


“Va, Dolors, que avui serem dos nens grans, res de tonteries, res de ser especials. Un-dos-tres, un-dos-tres cha-cha-chà, taló-punta, taló-punta, i torna a començar.I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d'un tambor accelerat, d'una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d'aquesta història que ja no és important."

D’acord, ho accepto, sí. Assumeixo la part de culpa i alhora prego que em disculpeu les possibles molèsties. No tinc la intenció de convertir el Postes de Sol i caps de setmana en un blog musical, de fet, de música hi entenc ben poc però si que sé que distingir el què m’és agradable a l’oïda i què no i per això he pensat que avui havia de compartir amb vosaltres els Manel.

No en sé gaires coses del Guillem Gisbert, el Martí Maymó, el Roger Padilla i l’Arnau Vallvé, només que són els quatre components de Manel. De look pop sonen folk, de look folk sonen pop, les lletres directes, treballades, petits poemes. Els trobo fantàstics! M’agraden, molt! El seu primer disc: Els millors professors europeus, interessant, feu-me cas.

"Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final,Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar..."

The same mistake.

"I'm not calling for a second chance, I'm screaming at the top of my voice, give me reason, but don't give me choice, cos I'll just make the same mistake again and maybe someday we will meet And maybe talk and not just speak don't buy the promises 'cause there are no promises I keep, and my reflection troubles me so here I go..."

20.11.08

Mad world.

"Their tears are filling up their glasses no expression, no expression hide my head I want to drown my sorrow no tomorrow, no tomorrow and I find it kind of funny I find it kind of sad the dreams in which I'm dying are the best I've ever had I find it hard to tell you I find it hard to take when people run in circles it's a very, very mad world, mad world..."

19.11.08

Bon Nadal. Cal?


"Nadal sense tu."

Avui quan sortia de la feina m'he trobat a algú que només acostumo a veure durant vuit o deu dies d'estiu i a l'acomiadar-se m'ha dit: Si no ens veiem bon Nadal. Cal? Nadal un mes abans? Què és Nadal? Vint-i-cinc de desembre. La nativitat de Jesús. I prou. El sobrant d'aquesta naixença ja em comença a fer una nosa terrible i només som dinou de novembre. I no us ho havia comentat encara però ja he vist algun Pare Noël...Anem bé!

10.11.08

Cor trencat.

"Cor maltractat, cor ple d'amor, cor estimat, batecs de cor. Cor trencat, cor sense amor. Cor gelat, cor cremat, cor dibuixat, trossets de cor. Cor trepitjat, cor atrapat, cor desitjat, atac de cor..."

5.11.08

On la darem?


"Estoy furioso eres un cobarde, yo tengo venenodentro de mi sangre. Intento mantenerme alegre pero no puedo. La tristeza viene a verme, la luna sale del agua, y me quedo mirando al cielo, la noche se hace muy larga, las estrellas son de fuego..."

Barack Obama o John McCain? Blaus o vermells? Joe Biden o Sarah Palin? Demòcrates o republicans? Elefants o ases?

Totsplegatspelendeu! Des de George Washington fins a George W. Bush, quaranta-tres il·luminats...ja no deu venir d'un, oi?

That's all folks!
I que Déu ens alliberi.

1.11.08

Ben Harper.

"Now I love to feel that warm southern rain just to hear it fall is the sweetest sounding thing and to see it fall on your simple country dress it's like heaven to me I i must confess..."

31.10.08

Trick or threat?


"Aquesta és la gota que fa vessar el got..."

Dia 1 de novembre. Tots sants. "Quan ve el temps de menjar castanyes, la Castanyera, la Castanyera, ven castanyes de la muntanya a la plaça de la ciutat. La camisa li va petita, la faldilla li fa campana, les sabates li fan "cloc-cloc"... "

Qui em conegui mínimament sabrà que fa molt temps em vaig fer, juntament amb altres somiatruites d'arrel profunda, sòcia fundadora de la LAPN (Lliga Anti Pares Noël), des d'aleshores ençà, cada any, quan s'acosta Nadal engeguem una campanya de sensibilització procurant no deixar entrar per la xemeineia de casa aquest avi barbut i panxut que a nosaltres no ens va ni ens ve; de mirar d'enviar postals de Nadal casolanes i cantar cançons on hi surti el jesusetnuetnuet. D'això ja en parlarem més endavant...

Ahir plovia moltíssim i em vaig prou guardar de còrrer gaire pel carrer, però recordo que fa un any
, quan anava cap a celebrar la castanyada amb les meves estimades amigues, al lloc de sempre i amb la mateixa gent de sempre, em vaig trobar amb un petit fracàs:

Que què? No m'ho puc creure! Una nena petita vestida de bruixa el 31 d'octubre? Que és Carnestoltes avui? No, es veu que és Halloween! Jaloquè? A la merda! No em podia ni creure haver vist passar una bruixeta, amb escombra i berruga, i ja us asseguro que no tenia cap mena d'ascendent anglosaxó la noieta!

I ja fa dies que em torna a omplir el pap anar a comprar duesbaguettes i unentrepapetit entre telaranys i carbasses florides, ja fa dies que m'ofèn veure a algunes botigues aparadors monstruosos i aguantar anuncis tenebrosos amb personatges tacats de suc de tomàquet. Em disgusta l'esperit romàntic de la vida sortir al carrer i no sentir aquella olor de castanya ben torrada, de moniato molt cuit o de panellet de coco...

Només nosaltres podem mantenir allò que mai hauríem de tenir la necessitat de recuperar, oi? Doncs va! Cap a menjar castanyes, moniatos, panellets i un bon trago de moscatell...
Molt bon dia de Tots sants!

29.10.08

Emili Porta i Galobart.


“Cauen fulles i ho fan a grapats…”

"L’arquitecte Porta reposa en l’oblit", aquest és el títol d’una notícia que apareix al Regió7 d’avui i que explica que l’Ajuntament de Berga ha requerit a la família Porta-Galobart per tal de que paguin les taxes de dos nínxols que es troben incorrents de pagament, en un dels quals hi ha enterrat Emili Porta i Galobart.

Aquesta notícia no sortiria a la llum pública si no fós que l’Emili Porta va ser l’arquitecte municipal de la nostra ciutat durant molts anys, i què? Si, ja ho sé que Berga n’ha tingut molts d’arquitectes municipals al llarg de la història i que per això no se’ls dóna gratuïtat de sepultura, però, si em permeteu l’atreviment, podem afirmar amb rotunditat que aquest n’ha sigut, sense cap mena de dubte, el més important de tots.

A Emili Porta se li ha d’atribuir la remodelació de Berga durant la primera meitat del segle XX, donant forma a una ciutat fins aleshores desendreçada i poc ajustada a les normatives urbanístiques del moment (les primeres ordenances urbanístiques de Berga daten de finals del segle XIX). El parc del Lledó, així com també la majoria de les cases-xalet de la zona de les Estaselles són projectes seus, el Passeig de la Pau, la Plaça Viladomat i el parc del Pla de l’Alemany, l’obertura de nous carrers com el Cervantes, la Gran Via, el Serafí Pitarra o el Pere III…

D’entre totes les seves obres les meves preferides són l’Ajuntament de Berga i, molt especialment, el panteó que Porta va dissenyar, l’any 1925, per donar sepulcre a la coneguda família Bassacs (ja us en parlaré un altre dia), aquest edifici actualment és de titularitat municipal i hi trobem inhumats els anomenats Berguedans il·lustres.

Així doncs, només podem concloure que a aquest arquitecte municipal de Berga se li deu el disseny de la ciutat durant la primera meitat del segle XX, i la seva obra posa punt i final a una etapa de l’urbanisme berguedà, suposant el pas de la Berga encara medieval a la Berga actual.

Cal dir que la família de Porta va cedir a l’Arxiu Històric Comarcal de Berga tot el seu fons documental i que aquest encara ara està per catalogar i d’això ja en fa una pila d’anys. Qui sap què hi trobarem el dia que ens hi deixin remenar! Jo ho espero amb candeletes.

Per últim dir-vos que, com a premi de consolació, a l’arquitecte Porta l’Ajuntament de Berga fa pocs anys li va regalar un passatge (que va del Passeig de la Pau a la Plaça dels Països Catalans) potser, si poguès aixecar el cap només demanaria que se li garantís descansar en pau, sense haver de patir per la seva ossada.

Desenterrem al mestre Porta, però que només sigui de l’oblit.

27.10.08

Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984).

"-Què hi ha, com ha anat el dia?
-Tenia ganes de plegar.
-Et regalo el sol, per tu, bonica.
I l'abraçada em sorprendrà..."

25.10.08

Canvi d'hora.


“El tiempo no se detiene ni se compra ni se vende, no se coge ni se agarra, se le odia o se le quiere. Tiempo para entender, para jugar, para querer tiempo para aprender, para pensar, para saber...”

A les dueseranlestres o a lestreseranlesdues? És una cosa d’aquelles tan abstracta que jo encara no he entès mai!

Vist això, alguns ja decideixen endarrerir ara el rellotge per allò de que feina feta no té destorb! I anirem desorientats tot el sant vespre. El rellotge es para i no torna a engegar.

Potser se li acabarà la corda o és d’aquells que van amb el pols i a mi se’m haurà parat el cor al veure’t?

23.10.08

Els Pastorets de Berga.


"Boul ma sene, boul ma guiss madi re nga fokni mane Khamouma li neka thi sama souf ak thi guinaw Beugouma kouma khol oaldine yaw li neka si yaw mo ne si man, li ne si mane moye dilene diapale…"

Dormint! L’abat la fatiga de lluitar contra l’Etern…un paperet tant curt i que costi tant d’aprendre…cagum!

Ja hi tornem a ser! En el marc del cinquantè aniversari de La Farsa ens disposem a tirar endavant l’enèsima edició d’Els Pastorets (a Berga es fan El Bressol de Jesús de Frederic Soler, Serafí Pitarra, des del Nadal del 1900, deixant-se de fer només tres anys, del 1936 al 1939). Seguint amb la tònica dels dos darrers anys, aquesta tornarà a ser una edició arriscada i d’alta qualitat, amb novetats i millores, apostant tot el que tenim sobre la taula, esperant tornar a fer bon joc.

Tot i que ja fa dies que les olles de brou de pa eren al foc i també la llet munyida de fresc (vestuari, cartell, repartiment…) des de dilluns el Garrofa i el Pallanga, la Raquel i el Jassé, l’Aram i la Betzabé, el Satàn i el Llucifer, el Sant Miquel i tots aquelles figures del pessebre que prenen nova vida i ens recorden el misteri de Betlem ja assagen al peu de la serralada de Queralt. Puntuals a les nou, i sota les ordres del nou equip de direcció artística, amb el petit dels Torrabadella al capdavant, comptant amb grans estrelles i noves promeses, tot nombés amb la intenció de ser al topten dels pastorets d’arreu del país.

Encara falta una mica per Nadal cert és, però he vist que, malhauradament, a la Tv ja proliferen els anuncis de perfums, de bombons i fins s’insinuen algunes joguines, per això jo ja us publicito ara que us guardeu a la vostra agenda un d’aquests dies (si són més millor): 25, 26 de desembre i 1, 4 o 11 de gener, no us en penedireu.

(S’enfonsa a l’Infern)

FOSA DE LLUMS I BAIXADA DE TUL.

17.10.08

Mraz.

"So, i won't hesitate no more, no more, it cannot wait i'm sure there's no need to complicate our time is short this is our fate, i'm yours..."

15.10.08

És supermoda.


“Jo no tinc pressa avui, ningú m´espera avui. El mar està tranquil el cel és ben seré, no hi ha cap núvol. Qui vol un cor gastat un cos abandonat perdut com aquell gat pel mig de la ciutat, no sé on anar…”

Segons l’estricta definició del DIEC2 hem d’entendre per amistat "l’afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual". Tot i que jo no ho definiria ben bé així, per no perdre ara el temps dono com a vàlida aquesta definició formal i ho deixo per un altre dia. Al.lego, però, que hi ha molts tipus d’amistat o, si més no, maneres d’entendre-la i, per tant, de catalogar-la o bé de gestionar-la. Així, per exemple, trobem amics de la infància i joventut, amics del romànic, amics conderechoaroze, amics de l’ànima, íntims amics, els amics de tota la vida o, fins i tot, enemics! Fixeu-vos que la meva iaia sempre adverteix que qui té amigues té fatigues i que els romans sentenciàven que amicus certus in re incerta cérnitur. No és que jo pregoni sentir afecció recíproca amb gaire gent, vaja, que d’amics pocs però bons, i d’aquí ve la meva preocupació sobre la concepció de l’amistat al decadent segle XXI…

Tota aquesta, reconec que poc encertada, dissertació sobre l’amistat per dir-vos que, a dia d’avui, qui no té obert un compte a Facebook ja no és res en aquesta vida. És supermoda, i quan dic supermoda vull dir que és supersupermoda! I com que és supermoda i tothom en té un per què no apuntar-se també al carretó, no vindrà d’una nova contrassenya per aprendre’ns, oi? No vindrà de perdre deu minuts més de ronda per la gran xarxa, oi?

Quina finalitat té o quin és el bon ús que es pot donar a aquesta mena de plataforma de la virtual-relació-social encara no en tinc una opinió formada però el que si que em molesta sobiranament és que la gent amb qui estableixes una virtual-relació-social-cordial s’hagi d’anomenar, per ous, amic! Ja!

L’AnnaEpuntPuig volsearalatevaamiga...ehem...ehem!

14.10.08

Avançar.

"I woke up early to baby blue eyes from a far whoah whoah and when the sun comes through and lights you like the angel you are whoah whoah I know I do you wrong when I’m with you I’ve been gone..."

No és pas que ara vulgui convertir el Postes de Sol i caps de setmana amb una espècie d'MTV de detràsdelaboixera o fer la competència a l'esplèndida pàgina web de la iCat.fm, sinó que continuo descobrint, gràcies a petites recomanacions sempre lúcides, cançons d'aquelles que et fan somriure encara que pensis que has començat la setmana molt pitjor de com t'agradaria acabar-la, de manera que us deixo amb una altra proposta de despertador...


10.10.08

This is the life.

"And you're singing the songs thinking this is the life and you wake up in the morning and you're head feels twice the size. Where you gonna go? Where you gonna go? Where you gonna sleep tonight?"


7.10.08

Life is the ultimate work of art.

“Porque tanto perderse, tanto buscarse, sin encontrarse…”

Quan un dilluns el cine és ple és que alguna cosa extraordinària passa i ahir, per fi, la més que anunciada, amb bombo i platerets,
Vicky Cristina Barcelona.

D’ençà que vaig veure Delitos y faltas qualsevol cosa del Woody Allen és vista per per mi com una possible font de saviesa, per això posar-me a fer un text coherent sobre la darrera pel.lícula d’aquest bon home seria del tot irreverent.

Odio la Scarlett Johanson i odio encara més que el Woody Allen, que un dia va fer musa seva a la Diane Keaton, ara tingui a aquesta rossa morritoscalientes com a inspiradora, és ben cert que trobar una musa i que aquesta accepti tal compromís és una cosa complicada però la d'ara mai m’ha convençut, mai.

“Estic fent un màster en identitat catalana”. “Per donar classes o dirigir un museu”. He dit.

Què és pot fer perquè una veu en off es torni una estona afònica? De fet, la veu en off diu grans coses, va, done’m-li un vot de confiança. Això si, sense redempció: a la foguera els dobladors, a la foguera!

Algú que m’entén, bien! Algú que no deixa llegir els seus poemes rosapastels “perquè després de milers d’anys de civilització encara no han aprés a estimar”. Només em queda un lleuger dubte: com tenir una casa tan estupenda vivint del poema no llegit?

Ohhhhh...
si és la de El truco final! Aquesta si que és guapa, aquesta si que ho fa bé! No entenc perquè no surt al cartell…no ho puc entendre! Per mi, fantàstica, ni PenesCruz ni Scarletts, res, a mi poseu-m’hi una modesta i encertadadíssima Rebecca Hall. La millor.

Definitivament l’Allen m’ha fet saber allò que tots intuíem: jo vaig nèixer per ser artista. Per cert, algú sap d’on han sortit els Giulia & los Tellarini?

Per primera vegada a la vida, no em treuria una sabata i la fotria a la pantalla a veure si així encerto la boca de la Cruz. En aquesta pel.lícula em trenca el motlle, de fet, des de que ella arriba no puc parar de riure cada vegada que diu alguna cosa, que fa alguna cara, amb només un gest. Bé, bé!

“Com deia la Maria Elena, només els amors inacabats són vertaderament romàntics.”

Cal que el Bardem de perfil sembli el Toro d’Osborne? Ai, uix! Tot i això ho fa bé el tio aquest, el seu personatge un paio interesantíssim. M'agradaria saber de qui són els quadres, també qui viu en la casa on les amigues Vicky i Cristina s'allotgen i sobretot la del José Antonio, fot una ràbia!

Sense més preàmbuls, demano que fortament i amb energia tots ens agafem les mans, tots, i fem un visca per Vicky Cristina Barcelona. Encantadora!

3.10.08

Nose'nfan, no.


“That keep me searching for a heart of gold and I'm getting old. Keeps me searching for a heart of gold and I'm getting old...”

Ja tornem a ser divendres! Oh, cap de setmana gloriòs que bé que has arribat! Aquest, per fer més ambient encara, toca el cap de setmana dels bolets. Arriba el cinquanta-dosè Concurs de Boletaires de Berga, la cremada d’una falla cada vegada més insípida i més manga (artistes locals, va, aneu cap a pintar un tros de base cada un, així evitarem disgustos majors!) i unes sardanetes amb olor de gitano, amb l’afegit de la fira Bergabolet, no està malament (com sempre i el de sempre, potser una coca de Perafita o un pa de fetge de Planoles? Cal molt enginy!), tot i això, a mi m’encanta! És la manera berguedana de dir: oh, benvingut, octubre! Visca la tardor! (No, no m'he begut l'enteniment.)

Vaja que jo ja estic a punt per l’entrepà de botifarra negra i cansalada (que no porta gens de colesterol) del Pla de Puigventòs, per escoltar el telepredicador habitual donant la benarribada a autocars, fins i tot als que venen des de Mallorca (jo em pregunto com arriben fins aquí secs), per observar com una colleta de nens que no aixequen un pam de terra recullen bolets comprats a granel a Mercabarna prèviament plantats, per cantar tots plegats que unroveellóhetrobat… lleneguesmésenllààà, per veure com donen una camisa que de quadres al que de boletaire d’HonorT de la penya Blaugrana, ai no, Boletaire que de Berga i, el més important de tot, per veure com el cove guanyador porta rocs de base, bolets gongelats al nucli i rovellonets d’importació d’algun país del nord al capdamunt, el millor de tot: i va i s’entrebanca!

El cas és que, trencant de raons, parlant de bolets, aquest és un món peculiar, amb uns segidors més peculiars encara, els només aficionats ens plantegem les més vàries coartades per dissimular que no en trobem, almenys jo, que en comptes de veure’ls, els xafo, a no ser que, cosa usual en mi, ensopegui i, a part de caure de mans a una innocent argelaga, me’ls trobi als morros! Aquí sorgeix el dubte primer:
Se’nfan o nose’nfan? Aquesta és la qüestió. Sinosenfan! Se’nfan? Sinosenfan! Què no ho veus que nose’nfan! Nose’nfan, no! Vosaltres què opineu?

2.10.08

Amb tu sóc jo.

"Hi ha moments que em sento molt lluny del què et vull fer sentir i quan el cap em dóna mil voltes ja em torno a penedir del que t'he dit. Començo a pensar que tu estàs cansada d'aguantar els meus patiments, deixa'm abrigar els teus desitjos, oblidem els mals moments..."

23.9.08

Objectiu Pastorets.

“I si les neules les porta la Cristina, podria ser avui, el dia després de la nit en què cantà el gall, el dia abans de felicitar a l’Esteve. I si un estel fugaç cau i es fon rere la retina demanaré un desitg fruit de l'escassa fe que em queda…”

Estan de moda els càstings, el refrendament popular que ha de salvar als nostres favorits, veure com la càmera intimida al més pintat i creure’ns els propietaris del seu destí...Fins ara això havia funcionat a les televisions del país veí en programes deixalla en cap cas reciclables, reutilitzables sinó només reduibles: a l’absurd.

Amb l’arribada de la tardor, a Tv3 aterrissa un nou programa: l’Objectiu Pastorets. En la primera fase un càsting on hi ha hagut cabuda per tothom qui s’hi ha volgut apuntar. Aquests dies al Teatre Poliorama es triaran vint-i-quatre aspirants, disposats a lluitar, a través d’assajos televisats, per ser els escollits per representar uns nous pastorets, un refòs dels existents, text de Xavier Bru de la Sala. L’espectacle serà dirigit per Abel Folk i Joan Riedweg i serà representat els dies 15 i 16 de desembre d’aquest any. Una idea, si més no, sorprenent.

Què en resultarà ho desconec, hi ha gent engrescada de debó i, potser, serà una manera de donar a conèixer (més enllà de les digestions dels copiosos nadals) una tradició popular catalana que s’estila encara a molts llocs d’arreu del país.


Molta sort pels meus companys de La Farsa que tenen Els Pastorets com a objectiu!

19.9.08

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


“Grotesca caricatura, sa terra on anam fent, els mals del món mos sotgen ningú no està exempt! Me bull sa sang, els mals del món mos sotgen des d'un far. Caçador de debilitats, que febles som, que alertes hem d'estar…”

1) Tirar-se de cap a la piscina tot i saber que ja no hi ha aigua, que ha arribat el mal temps, i picar de cap contra el terra, l’únic rastre de blau cel que queda en un dia gris qualsevol.

2) Agafar el toro per les banyes sabent que mai hem sabut torejar. Creure’ns José Tomàs i somriure amb la cornada d’aquell brau que mai hauriem d’haver deixat sortir a la plaça.

3) Dir-nos “Arreveure.” sense creure’ns que hi hagi res més per veure, sinó molt més per creure del que mai ens hem imaginat.

16.9.08

No ens n'anirem d'aquí.

"Contra plagues el Flautista és el millor especialista..."

8.9.08

Mare de Déu trobada.


“Mare de Déu, que regneu en l’altura sobre un altar de muntanyes i pins, feu arribar algun alè de llum pura a l’ombra amarga dels nostres camins. L’Avemaria que us canten els llavis té gust de segles, de pàtria i escó. Dolça Regina dels nostres besavis, obriu-nos pas cap a un nou horitzó…”

Els ramats i les vacades de Vilaformiu solien anar a pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants del Queralt. I heus ací que un dia un pastor va veure amb estranyesa que un dels bous, escapant-se de la vacada, s’enfilava costes amunt d’una faisó totalment incomprensible. Li corre al darrere, però no va poder atrapar-lo fins a la meitat de la cinglera del Castell Berguedà. Quina no fou, però, la seva sorpresa en arribar-hi i trobar el bou agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu mig amagada en un esquei. Saltant d’alegria, agafa la imatge, se la fica a la caputxa, i recollint apressadament la vacada, retorna a la masia.

“Us porto una Senyora que he trobat avui!”, diu per tot Déu vos guard a la gent de la casa que, tot parats, no l’acabaven d’entendre. Dient això, desembolica la seva caputxa i … la Mare de Déu havia fugit.

Tot consirós, bo i protestant de la seva veracitat, espera l’endemà per tornar a la muntanya amb la il·lusió de trobar novament l’imatge perduda. Així va esdevenir-se: la Mare de Déu li somreia novament des del mateix esquei on l’havia trobada el dia abans. Torna a agafar-la, la fica altra vegada a la caputxa, lligant-la, però ben fort tot dient amb candorosa senzillesa: “Veiam si ara se’n tornarà!” I efectivament: arribat a la masia, la imatge ja havia tornat a desaparèixer.

No sabent ben bé què creure’n, la bona gent de Vilaformiu determinen que l’endemà aniran al lloc de la troballa, juntament amb el pastor. Així van fer-ho i van poder comprovar que el bover no els enganyava: una bella imatgeta de la Mare de Déu, entaforada en un replec de la roca, els esperava amb el somrís als llavis, a l’ombra d’un cirerer boscà que, meravellosament, havia florit fora de temps.

1.9.08

Llamps i trons.


“Summer has come and passed the innocent can never last, wake me up when September ends. Here comes the rain again falling from the stars, drenched in my pain again, becoming who we are as my memory rests but never forgets what I lost, wake me up when September ends...”

Dilluns, 1 de setembre de 2008
Benaurat l'estiu. Etern.

31.8.08

Un mal dia el pot tenir tothom.


“Digue’m que m’estimes encara que sigui un somni, digue’m que m’estimes i et prometo que et creuré. Digue’m que m’enyores i que no et passen les hores, digue’m que em somies cada nit des de fa temps...”

Des de que Els Pets van treure un disc anomenat Bon dia (1997) hi ha hagut dies de tot. Hi ha hagut dies en els quals ha fet un bon Sol però també ha arribat a ploure molt d’ençà que a nosaltres, encara petits, els monitors ja ens llevaven amb amb la vella Montserrat, els vidres entelats i els ulls burletes d’aquell retardat que passava per casualitat per allà en el moment que la peixetera feia safareig amb la Consol...

Confesso que ahir m’esperava molt més de la banda de Constantí, potser ja no són aquells que celebraven que un dia la seva mare els va parir. Potser, com a tothom, els anys els passen factura o senzillament és desgast. No sé què celebraven per tornar a treure la pols del Bon dia tot sencer, tampoc és que fós tan bo, per què no el recull del Vine a la festa o el Brut Natural? Reconec, però, que la posada en escena és bona i que les projeccions estan cuidades, trencadores i donen el ritme que potser el Joan Reig, el Lluís Gavaldà i el Falin Cáceres ja no porten innat. Potser es podrien estalviar l’ocellet malalt que no parava de xiuxiuejar, però la Lluna em va impressionar.

Malgrat tot, la nit d’ahir va ser una gran manera de dir adéu a l’estiu dosmilvuit. Un estiu d’aquells que et treu la son de les orelles, que els amics t’estan esperant amb una canya fresca i disposats a anar de festa major...beu, salta i riu i munta’t-ho bé.

30.8.08

Ps. I love you.


“Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc. Per tot això i coses que t’amago em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo...”

El dia que jo em vaig comprar Petits grans plaers per ser feliç una de les meves companyes d’impulsos lletraferits va comprar-se’n un de títol rosapastel: Postdata. T’estimo.

La que marxava amb les cartes d’amor post mortem cap a casa, més contenta que un gínjol, poc temps després va començar a recomanar-nos a totes aquesta novel·la de Cecilia Aherm i així, el llibre bo i amoritzant-lo va anar corrent ràpidament de casa en casa, com si fós una capelleta de Sant Antoni.

Postdata: t’estimo explica la història de Holly i Gerry, una parella d’aquelles d’enamorats que fa una pèl d’enveja. Nòvios des de tota la vida, divertits i alhora preocupats pel seu projecte comú, de cop un dia aquesta mena de felicitat repel.lent s’acaba. El Gerry mor a causa d’una malaltia i la Holly s’abandona en el record del seu estimat.

Ell, divertit i agut, com si ja s’ho ensumés havia preparat abans de morir tota una infraestroctura de cartes que des de la mort l’ajudaran a tirar endavant i refer la seva vida.

Adapatada al cinema, amb la meva preferida Hillary Swank a primera línea de cartell, ens trobem una pel.lícula àgil amb una banda sonora dolça i uns paisatges molt agradables a la vista. No és només una pel.lícula romàntica de diumenge havent dinat al sofà, sinó una petita reflexió de vida, enamora.

25.8.08

Arrels.


"Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó, cal que amb una esperança trenqui la tristor, faré una cabana de pedra i de fang on la terra em doni el meu guany. Clavaré les meves arrels creixent de cara al cel, donaré fruit abundós, i l'hivern em despullarà de neu em cobrirà, neu que fondrà poc a poc. Després de la lluita intensa vindrà el repòs, deixaré la terra abonada, pel meu esforç. Els fills que em segueixin, potser marxaran però vagin on vagin, constants. Clavaràn les seves arrels creixent de cara al cel donaràn fruit abundós..."

14.8.08

De Camells.


“Abans que sigui massa tard aixecaré les mans miraré cap al cel i li demanaré que el món no pari de girar i que es pugui fer vell…”

Tancat per vacances del 15 al 24 d’agost.

El verd i el blanc tornen a agafar el protagonisme, ara toca marxar de Camells. La ruta de 10 dies per la Garrotxa, la Catalunya Nord i l’Alt Empordà promet. Passarem per Sant Privat d’en Bas, la riera de Gurn, pujarem al Puigsacalm, visitarem Olot, treurem el nas per la Fageda d’en Jordà i els volcans de Santa Margarida i de Cruscat. Per si ens avorrim també ens deixarem caure pel mirador de Xenacs i el Puig Redon. A mig fer caurà algun joc de nit i el festival de la cançó. Marxarem de la Garrotxa per instal.lar-nos a Campany i passejarem el Gepi per Sant Martí del Canigó, Vilafranca del Conflent i Sant Miquel de Cuixà. Ens deixarem veure per alguna festa major i els monitors farem el xou. El cap de Creus, l’Escala, Cadaquès, Roses, Figueres i Empuriabrava ens embrutaran els peus de sorra i a Aquabrava ja tremolen al veure’ns arribar. Hi haurà hereu i pubilla, serapi i medalles, l’amic invisible i totes aquelles coses que només passen anant de Camells. Ja us en farem cinc cèntims a la tornada!

11.8.08

Adresse Unbekannt.


“Si pudiera sembrar los campos que arrasé, si pudiera devolver la paz que quité no dudaría. Si pudiera olvidar aquel llanto que oí, si pudiera lograr apartarlo de mí no dudaría, no dudaría en volver a reír…”

Adreça desconeguda (1938) és una lectura per una estona tranquil.la, si, només per una estona! De lectura molt ràpida (només té 67 pàgines) i amb una simplicitat encisadora. Katherine Kressmann Taylor, sota el pseudònim de Kressmann Taylor, ens narra la història de dos bons amics amb un negoci comú en el món de l’art, en Max Enstein i en Martin Schulse, el primer jueu i el segon alemany, que viuen als Estats Units, però el 1932 en Max i la seva família decideixen tornar a Alemanya. A partir d’aquí comença un intercanvi de cartes curtes però molt intenses, punyents i agudes, que ens permetran captar i potser entendre una mica més la situació de l’Alemanya nazi en els seus inicis. El millor de tot la imprevisibilitat de les lletres i el desenllaç final. Altament recomanable. Un gerro d’aigua freda.

10.8.08

Sant Llorenç.


“Jo sento cants de sirena rera la tanca de tota frontera, cants de mel que m’atrauen com un iman, cants d’alerta duanera, distància de llengua a llengua. Barrera d’espines el calvari s’empina, mort sense sort el tret cec és qui tria...”

Avui és dia deu d’agost: Sant Llorenç. D’aquest màrtir se’n expliquen coses vàries. La que sempre m’ha cridat l’atenció és que el van coure a la graella (vueltaivuelta (no us penseu que això s’ho hagin inventat ara els Campofrío)) això m’ho explicava cada deu d’agost la meva mare a la piscina al.legant que per això era el dia que feia més calor de l’any. Cauran estels de matinada?

Però per Sant Llorenç passa una altra coseta també mítica i més contemporània: la festa major de Sant Llorenç de Morunys. Ahir la Troba Kung-Fú i el Belda i el conjunt Badabadoc. Cartell immillorable, companyia més que òptima (diversió assegurada, sempre!) tot i alguna baixa enyorable.

He de confessar que tot i haver-ne arribat a sentir a parlar tant i tant (oi que sempre parleu del JoanGa!) jo no l’havia vist mai envivoyendirecto. He de reconèixer que les meves benvolgudes amigues tenen raó: boníssim! El que encara no entenc és com no us havia sentit a parlar mai del Muchacho, els seus rínxols i la seva guitarra espanyola!

Parlant seriosament (no sé si algú haurà arribat fins aquí) cançons amb lletres compromeses, amb lletres agudes, amb lletres dolçes, el Joan Garriga de la Garriga, cantant i acordionista, i els seus companys de grup amb la seva rumbeta bona fan passar una estona fantàstica, vaja que és festeta assegurada!

Per si a algú li interessa el JoanGa & cia tornen a ser ben aviat ben a prop, el 31 d’agost a Manresa.

9.8.08

Sé Andújar.

"Amor prohibit t'esperaré tres vides ja ho tinc decidit, amor prohibit no et planxis les arrugues que tens al vestit en cada una hi duus marcada el procés d'una abraçada i en els ulls una mirada que em torba els sentits..."

2.8.08

30.000.


“Què tant acostar-se a Europa! què tant canviar de "jaquetes"! si no vetllem el negoci anirem a fer punyetes. Doncs fent números he vist que si segueix anant de baixa, caldrà tornar a dir al país o faixa... o caixa!”

En la meva ruta feinera habitual, una anècdota. A la cua d’una caixa d’estalvis decuyonombrenoquieroacordarme, una àvia adorable amb cara d’estalviadora (vull dir, d’aquelles que a primer de mes van a l’entitat bancària que s’escaigui a retirar tota la pensió per amagar-la a sota d’un rajol (que tal i com van les coses només em queda lloar la seva visió empresarial!)) li diu al nen que fa de caixer d’estiu: “Maco, dóna’m-en trenta mil!”.

Jo en aquell moment i passant per tots els estadis imaginatius possibles: aquella velleta venerable volia retirar trenta-mil euros del seu compte corrent i jo, mentre feiem la també generosa cua, encara no m’hi havia acostat per dir-li “Quina calor aquest agost, eh! No sé pas com ho farem això! A casa no es viu! Per cert, ja ha fet testament, si no té els descendents directes previstos per la llei encas d’intestat, abans que s’ho quedi el govern…jo…!”, però de seguida i veient la cara del xicotet de pentinat modern, corbata estrafolària i camisa de màniga curta que demana firmetes arribo a la conclusió que estava demanant trenta mil pessetes!

I de cop, tornant a la ralitat punyent de l’economia nacional, penso: no arribarà gaire lluny amb trenta mil pessetes, si ja ho diu una sàvia coneguda: “Com està la vida! He pagat amb un bitllet i mira: tot monedes!”.

El gener del 2009 ja farà deu anys que l’Euro és la moneda de curs legal de quinze països d’Europa. El més fort de tot és que el noiet caixeret encara no tenia ni dret a aquella setmanada adolescent de legalitat més que dubtosa, ens estem fent grans? Ben adaptats siguem a les noves tendències de l’Europa del s.XXI!

29.7.08

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


"..."

1)Mirar al nostre voltant. Veure-hi fosc, molt fosc, i treure’ns les ulleres de sol de vidres fumats amb ditades pretèrites per acabar enlluernats, creient així que la llum del sol és tan brillant que encara podem aconseguir tot allò que ens proposem, que només depén del color de les lents de les ulleres amb les quals ens mirem la vida.

2)Que ens regalin una cançó, una d’aquelles que escoltar-la una vegada, una altra vegada i una altra més no cansi gens ni mica, ni poc ni molt, però ser incapaços d’entendre’n ni mitja paraula i, tot i això, pensar que és el millor que ens han cantat mai.

3)Dir a algú que ens alegrem d’haver-lo conegut, que s’ha convertit en un actiu financer del negoci del nostre propi jo i que l’únic que ens queda fer és incrementar el volum de transaccions per fer d’aquesta amistat la troballa més rentable.

21.7.08

Tougher than the rest.

“Well It's Saturday night you're all dressed up in blue I been watching you awhile maybe you been watching me too so somebody ran out left somebody's heart in a mess well if you're looking for love honey I'm tougher than the rest...”


14.7.08

Entre planes i turons...


“Entre planes i turons fent parada a cada vila, explicava la Sibil.la mil rondalles i cançons. Cada dia els vilatans peparaven un beuratge que els donava molt coratge des dels xics fins als més grans…”

Finalment, sota un cel ple d’estrelles lluents, arribà l’hora d’explicar la darrera pàgina de la rondalla de la vila d’Urtx. Amb emoció continguda, hagueren d’anar a dormir per, l’endemà, despertar-se i adonar-se que tota aquella màgia havia arribat a la seva fi. Aquells inoblidables dies quedarien per sempre gravats en la seva memòria, esperant que fós una altra vegada estiu per retrobar-se amb la Trobadora Sibil·la i tots aquells vilatans que els havien acollit i estimat tant...

3.7.08

La rondalla d'Urtx.


"Telephone singing ringing it's too early don't pick it upwe don't need to we got everything we need right here and everything we need is enoughjust so easywhen the whole world fits inside of your armsdo we really need to pay attention to the alarm?..."
Ja em disculpareu les possibles molèsties que això pugui ocasionar-vos, però jo tanco, no per enderrocament, ni tampoc per cap problema ocasional, ni tampoc per vacances, sinó que em reclamen per escriure la Rondalla d'Urtx.
Segona tanda 2008. La Trobadora Sibil.la ha perdut la inspiració i camina, sense rumb, de vila en vila. Com sempre, hosptitalaris empedernits, prop d'una seixantena de nens i nenes de tercer i quart de primària s'entestaran en ajudar-la fins a la darrera conseqüència a ella i al seu entorn. Les pregoneres Ginebra i Peronella, el Ferrer, el Forner, el Picapedrer, el Mercader, el Teixidor, el Peraire i l'escuder...Agremiats tots sota un mateix estendard, un fulard verd i blanc.
Temps era temps hi havia...

30.6.08

Parlar per no dir res.


“I can’t sleep tonight everybody saying everythings alright still I cant close my eyes I’m seeing a tunnel at the end of all these lights. Sunny days Where have you gone? I get the strangest feeling you belong. Why does it always rain on me?...”

Per aquells qui sovintegeu les meves postes de Sol i els meus caps de setmana, per aquells qui creieu que és tard i vol ploure i que, per tant, cal estar atent a qualsevol estímul vital, us he de confessar, perquè la vostra fidelitat n’és mereixedora, que, quan vaig proposar-me obrir un bloc, va ser instintivament. Sabia que potser no tindria grans coses a explicar però que de les petites peripècies en fariem un espai de conviència, entreteniment i reciprocitat.

Fa dies que el tinc un xic massa descuidat. La precolònia és una època que absorbeix qualsevol minut sobrer, qualsevol estona morta. I avui, precisament avui, després d’un cap de setmana dens, ple d’emocions no domables i de lliçons de vida magistrals, pensava que, aquells qui manifesteu, explícita o tàcitament, un seguiment fàctic d’aquest petit racó de món desendreçat, i a voltes impertinent, us mereixieu una entrada, fins a la cuina, sense volta i amb solta.

Ara que ni jo mateixa entenc res del que he escrit, que la meva correctora es deu estar posant les mans al cap, que els lectors silenciosos continuareu callant i els meus socis indestriables vindreu a cridar ben alt i ben fort, us dic que tots sou ben vinguts, més que mai, i faig un cortoycierro abans de que aquí hi hagi un curtcircuit de cables verds i vermells, blaus i grocs i còrrer el perill que el Sr. McGuiver avui no mastegui xiclet.

23.6.08

I, de cop.


“Ell va dar-li tot el seu amor, ella sols li va donar el seu cos. Ell va vestir-se molt a poc a poc, ella deia que allò no era més que un joc. Va baixar l’escala a pas d’amargor el carrer tant buit va glaçar-li el cor”

I, de cop, una casa buida, potser un pèl avorrida i llòbrega. I, de cop, arriben caixes, caixes i més caixes, totes en un continent minuciosament cuidat, totes amb un contingut útil que no es podia passar per alt.

I, de cop, lliteres plenes de pols finestres amunt i, de cop, taules i bancs morts de fàstic i, de cop, sembla que allà fes molt més d’una eternitat que no hi hagués més vida que la de l’animal de teranyina, que la de l’insecte volador. I, de cop, una carpa hermètica amb hàbitat propi i, de cop, una sala plena de sofàs atrotinats i flors seques, de cementiri.

I, de cop, una fusta, una fusta qualsevol que agafa forma de castell i una altra fusta qualsevol que agafa forma d’escut. I, de cop, robes de colors s’ajunten i fan unes enormes banderes i, de cop, un paper de seda que fa del menjador una festeta ben maca. I, de cop, un rotlle de paper d’embalar que acaba convertint-se en una postal de la vida quotidiana d’un cavaller medieval i, de cop, la casa ja no és buida…

I, de cop, desplegues un mocador de butxaca de forma triangular i l’agafes pels extrems i cargoles, cargoles, cargoles i, de cop, ja no és un mocador sinó un fulard de color verd i blanc. I, de cop, fas un nus que no desfaràs durant el que duri el viatge i te’l poses al coll.

I, de cop, tot comença a canviar de color i trobes a la Sibil.la i et dóna un petit saquet d’herbes aromàtiques i, de cop, les poses en un perol per fer un beuratge màgic i definitivament tot ha canviat de color.

I, de cop, tot és ple de trobadors, de joglars i de bufons, cançons de gestes viscudes i de somnis complerts. I, de cop, els gremis medievals fent la vida normal en una vila rústica i, de cop, viatjant a tavés de rondalles…

15.6.08

Fora rates!


“La política i l’empresa prou procuren per la gent. Sempre que no els perjudiqui o els faci anar malament. El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l’or. I la història així s’acaba ja està llesta ja està vista. Això és el que explicava El retaule del flautiiiiista!”

Després de molts mesos de feina per aquells qui passaven a davant de tot d’aquest gran muntatge, després de molts dies de fer i desfer les músiques definitives, després de molts dies de tallar robes i sorgir cofietes, després de molts dies de fer un decorat frugal però minuciós, després de molts dies d’aprendre papers i cançons ... va arribar el catorze de juny de dos mil vuit. La Farsa estrenava El retaule del Flautista.

Tothom en tenia moltes ganes i això es va notar. Ahir, poca estona després de les onze del matí erem tots al Teatre Municipal per vestir-nos, després d'unes setmanes molt intenses, el mal de panxa era insistent. La Farsa al carrer! Acompanyats per la Xaranga del Casal Panxo, el Burgmestre, la filla i la serventa, el Flautista, els regidors i el gremi d'apotecaris i el de manyans, el reverend Grunding, el Ferrer i els seus milicians fidels, el Sabater i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg es van passejar pels carrers de Berga. Les cases de la vila són un niu de rates! Burgmestre, dimissió! Fora rates! Schmid traïdor! Carregueuuuuuuuuuu!

Al vespre al teatre hi havia més de quatre-centes persones. Un gran èxit. Tots els de dalt de l’escenari vam disfrutar moltíssim, és clar que podia haver sortit molt més perfecte però nosaltres ja no en som de perfectes, simplement vam fer-ho de la millor manera que vam saber. Les més de trenta persones que sortíem a escena, els de darrere les bambolines, els del quadre de llums i so, tots, tots una pinya, tots gaudint de cada moment, tots intentant donar el màxim perquè La Farsa celebri cinquanta anys com es mereix i per intentar cridar ben alt i ben fort que això té força per continuar endavant.

Cal agraïr la paciència i bon fer del director de l’obra, i de tots aquells que l’han acompanyat en aquest primer camí. Jo només us puc dir ara mateix que ser la Peixatera de Pimburg ha sigut una d’aquelles coses que difícilment podré oblidar, una d’aquelles coses que et fan ser una mica més feliç!

Gràcies a tots aquells que ahir ereu a la plaça de la vila, a tots aquells que ereu dins del balcó de l’Ajuntament asseguts a la platea.

14.6.08

El retaule del flautista.


"No ens n'anirem d'ací, no ens n'anirem, fins que ens treguin per la força, fins que ens treguin! Queda't amb el cul a terra, l'empedrat has d'escalfar, si t'agafen i et treuen un altre s'hi asseurà..."

8.6.08

Sol de justícia.


“Hoy voy a empezar, hoy es el comienzo del final, el cocodrilo astronauta soy en órbita lunar y ahora todo es mejor. La lluvia de asterioides ya pasó no fue para tanto y desde aquí todo es insignificante, nada es tan preocupante, y el espacio es un lugar tan vacío sin ti…”

Tots sabem que mai plou al gust de tothom, per descomptat. Però el que si que sabem segur és que quan ja no plou al gust de ningú comença a ser un pèl emprenyador.

Després de ploure sense parar més d’un dia seguit (si la meva memòria no em falla) des del cap de setmana del 19-20 d'abril, hi ha hagut les primeres desgràcies. Berga, a mitjans de la setmana passada, semblava un riu desbocat. Camions de bombers per totarreu i brots d'aigua dels llocs més remots, pàrquings i plantes baixes inundats, horts xops i sobretot els cables de més d’un creuats, a punt del curtcircuit, a causa de l’humitat.

Aquesta mullena que pren el moll de l’os i relativitza els blancs i els negres per convertir-los en un gris goscomfuig objectivament lleig. Aquesta mullena que xopa el més pintat i fa que el mal humor aflori. Això si, els camps són més verds que mai, el pantà és ple fins a la bandera i les cascades que omplen els gorgs baixen que fan goig. Ara que tot sembla haver tornat al seu curs normal, només caldria una cosa: que sortís d’una vegada per totes el Sol, és de justícia!

3.6.08

Cinquantè aniversari de La Farsa.


It just ain't the same all ways have changed New days are strange is the world the insane? If love and peace so strong why are there pieces of love that don't belong nations dropping bombs chemical gases filling lungs of little ones with ongoing suffering as the youth die young, so ask yourself is the loving really strong?...”

L’Agrupació Teatral La Farsa fa cinquanta anys. Mig segle de vida, i per celebrar-ho què millor que una obra de teatre? Doncs això mateix se’ns va ocòrrer, i aquí ens teniu.

Sota la direcció de Jordi Torrabadella, reunint damunt l’escenari la majoria de membres actius de l’entitat (una trentena de persones vilatà amunt, vilatà avall), el proper dissabte 14 de juny, a dos quarts d’onze del vespre, al Teatre Municipal de Berga,

La Farsa presenta...

Una vegada hi havia a Alemanya una vila molt bonica, Pimburg, banyada al sud per les les aigües del riu Wester. Quan comença aquesta història, fa més de sis-cents anys, els pimburguesos i llur vila eren víctimes d’un terrible flagell: rates!

Així comença El retaule del Flautista (1968), de Jordi Teixidor, inspirat en el un conegut conte, es tracta d’un text lleuger i dinàmic, una posada en escena frugal i el retrat d’una realitat punyent, encara d’una vigència, a voltes esfereïdora que de ben segur no ens deixarà indiferents.

Una de les gràcies d’aquesta obra és la música. Original de Xavier Torrabadella i composta expressament per a l’ocasió. Els regidors de la vila, el burgmestre, el reverend, el cap de la milícia, els carcellers i soldats, i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg garanteixen que l’espectacle està servit!

26.5.08

Dels grans records.


“Ells –Gegants i Nans, Guites i Àliga, Àngels i Dimonis–, herois de la història i de la tradició, retornen cada any. Hi haurà un any però que nosaltres no retornarem…”

La plaça buida, només les restes pròpies d’un camp de combat. Vidalba, llaunes, ampolles de plàstic. També alguna sabata trista, perduda del seu peu, o alguna sola desencaixada. Barrets i mocadors, un jersei i potser fins i tot el rellotge que ha caigut expressament de la mà d’aquell que el duia per intentar parar així el temps per sempre més en aquell instant. El cos ressentit, simplement les seqüeles pròpies de la Patum viscuda fins a l'última conseqüència. Les mans cremades, algun morat i un mal de braços persistent.

El fred, la pluja, un estat de forma no del tot òptim, i altres inclemències vàries no han pogut fer res en contra de la que jo diria que ha sigut un dels Corpus més grans de la meva biografianoautoritzada.

Fins aquí la meva monografia patumaire. Espero no haver-vos resultat carregosa, però si algun miracle obra en qualsevol berguedà original és que aquests dies només és Patum. Sense més complicacions ni càrregues afegides. Falta molt més d’un any perquè torni a arribar Corpus, però ja en tenim una altra a la butxaca dels grans records.

25.5.08

D'aquí a l'any vinent.


Després de complir les frases fetes de "Pel maig cada dia un raig", "Si plou per Sant Pere regalat quaranta dies de ruixat" i companyia, fa una estona el radar del meteocat estava a punt de petar de tantes coloraines que hi havia damunt del Berguedà. Ara les taques hi són encara presents, de la mateixa manera que a la meva mà hi couen les cremades de maça que demà seran la prova més evident queseacaboloquesedaba!
Ha sigut una molt gran Patum. Esperem que l'estona que encara ens queda l'acabi de fer mes llegendària.
A mi m'espera el primer salt de nanos vells, si el cel, el cap, les espardenyes de set vetes i altres varis m'ho permeten el disfrutaré com si fós el primer, un dijous de Corpus del 1998, també plovia, força, l'aigua entrava dins del cap, i els músics em van fer el flac favor de tocar lesnenesmaques! La sensació és impressionant, inexplicable, el millor del món. Segur!

Mossén Armengou deia que: "Cada any, el diumenge de Corpus al vespre, arranquem un parrac de la nostra vida, enterrem un xic de nosaltres mateixos amb el darrer fuet de la Guita. Mentre el Tirabol fa els últims esparnecs els personatges de La Patum van desfilant l'un rere l'altre cap al seu repòs anyal. Els berguedans, joves i vells, els anem seguint amb la vista fins que han tombat la cantonada de cal Quim Serra i ens n'acomiadem amb recança. D'aquí a l'any vinent."

24.5.08

És tard i vol ploure.


“The littlest things that take me there I know it sounds lame but it’s so true I know it’s not right but it seems unfair that thing’s are reminding me of you sometimes I wish we could just pretend even if only for one weekend so come on tell me, is this the end?...”

Després de fer el vermut de gràcia: és tard i vol ploure.

Aquesta seria una de les meves frases cèlebres que podria fins i tot fer certa gràcia si no fós que falten un parell d’hores perquè comenci el Passacarrers de DissabtedeCorpusdosmilvuit. El cel és més fosc del que hauria de ser ara mateix per l’hora que som, l’humitat es fica fins al moll de l’os.

Avui, en un embut ens hi ficarem tots. Todosjuntos, alltoghether! Saltarem al ball que toquin i certificarem una vegada més aquella meravellosa frase d’algun savi erudit que va sentenciar que el cel és un lloc on cada dia és Patum, allà però em penso que tenen l’avantatge que els núvols queden per sota i per tant, difícilment hi ha perill de lluviastorrenciales. El Sol acaba de fer una ullada. Ho salvarem això?

Continuo en la recerca de l’explicació raonable de què coi té la Patum que ens faci viure cinc dies en un món abstracte, totalment irreal. Continuo en l’experimentació que cada Patum és igual però cap té coincidència semblant amb l’anterior ni tampoc és un reflex de la hipotètica posterior. Penso seriosament que la Patum ens trasllada a un altre jo, una catarsi personal impossible de transmetre.

VISCA BERGA i VISCA LA PATUM i sobretot VISCA EL RECORREGUT DEL PASSACARRERS D’AVUI!

Visca!

23.5.08

Oh, no pixapins, pixapins, pixapins.


"Este amor apasionado anda todo alborotado por volver, voy camino a la locura y aunque todo me tortura se querer. Lo dejamos hace tiempo pero me llego el momento de perder..."

Oh, no pixapins, pixapins, pixapins. Oh, no pixapins, pixapins, pixapins... cantava una multitud al centre de la Plaça a l’espera de que sortís un nou entremès, segurament desconeixien quin.

Els cantaires, d’orígen dubtòs, entonaven aquest goig en contra de la seva pròpia persona. Puc entendre que la plaça sigui plena, però el que no puc entendre és què hi ve a fer tota aquesta gent que no sap a on va, que no para ni despara.
Jo no recordo cap altre Dijous de Corpus així, multitudinari, ple de gent passada de rosca o si més no, tan ingnorant de la pròpia festa. No pretenc que la gent tingui màsters i doctorats de la fauna patumaire, simplement només que siguin coneixedors de les quatre normes bàsiques, d’un marc regulador mínim de comportament necessari que exclou entre d’altres supòsits la tinença de garrafes de cinc litres plenes de kalimotxo al centre de la plaça, de fumar cigars al clatell del de davat perillant d’una senyal no de foc patumaire, de cridar que se’n vagin els pixapins quan només hi criden ells mateixos, què volen dissimular?

Ahir vaig veure que la Patum s’està convertint en una festa de ressó, si ja ho era abans, ara encara sembla que la gent té més estona i mitjans per arribar-hi i que la majoria ve amb la mateixa frescor que es presenta a les Barraques de Girona per Sant Narcís, l’Aquelarre de Cervera o la Fira del Teatre de Tàrrega (sobretot que això no s’entengui com una depreciació d’aquestes altres festes sinó només com una reivindicació solemne de l’essència de la Patum). Jo no l’acabo d’entendre de la mateixa manera, jo no acabo de trobar-hi la semblança parcial o total per permetre que la gent entri a la plaça de la mateixa manera que podria assistir a un concert de rock o bé a una mostra de teatre al carrer.

Només prenent mesures cautelars es previndran possibles riscos innecessaris de còrrer, tan per la gent que va a la Patum, com per la Patum mateixa.

Què és la Patum? (III)


"Berga, per Corpus, esbalandra el pit amorosament i ens mostra les seves intimitats... Corpus i Patum han tingut sempre quelcom de vibració anímica. Les virtuts racials dansen, vigoroses, en l'escenari ancestral de la bella al·legoria. És el geni d'una raça que es retorç a cada glop de fumera, o s'adorm blanament en els capricis joguinosos de la tonada popular. El Corpus ens mostra ben nua, i lliure d'anrdòmines postisses, l'ànima berguedana."