30.3.08

Bots i barrals.


“Està plovent i no tinc cap pressa, està plovent i no tinc cap son; no tinc paraigües, però m'és igual, està plovent però em vull mullar. La meva ment necessita aigua fresca, i el pensament vull refrigerar; no tinc paraigües, però m'és igual, està plovent i em vull mullar. No em doneu solucions, no vull raons, no més problemes d'emocions...”

Tots sabem com arriba a ser convenient que plogui. Tots. Per tant allò de que mai plou al gust de tothom s’hauria d’anar abolint per deixar pas a la súplica comuna de quelluevaquellueva lavirgendelacueva lospajaritoscantan..., almenys fins que els rius tinguin prou cabal per evitar solucions administratives revolucionàries.

Tots sabem la necessitat d’aquesta pluja intensa i persistent, però no una gotellada de núvol blanc, sinó una bona pluja, uns quants dies de no parar. Allò de veure que es fan bombolletes a terra, presagi d’una remullada maca de veure, almenys fins que els pantans deixin de ser terraplens i passin a ser de nou aiguaplens.

Tots sabem tot això i està molt bé però de cop ets dins d’aquell bar de sempre, amb la mateixa gent de sempre, i les mateixes murgues de sempre, te’n adones que ha passat molta estona i més avui que ahir a les dueserenlestres i mires a fora i veus que per fi plou, per fi plou! I et gires i dius “Plou! Nenes, mireu com plouuuu!!! Ja era hora que plogués”, es fa el silenci. Almenys fins que tinguem clar com sortir d’aquí dins.

Tots sabem que això de que plogui i que hagis sortit de casa quan només feia un dia normal, sense masses boires fa que òbviament no hagis agafat el paraigües ni t’hagis posat les katiuskes verdes d’anar a pescar sinó que hauràs sortit de dia diumenge, és a dir, una mica de mudar i portis unes sabatetes i un abriguet que tant bé, ehh!, i que les de sempre se’n riguin de tu, com sempre, almenys fins que passi alguna cosa més grossa que cridi més l’atenció.

Tots sabem que la sensació de que et caiguin gotes de pluja al cap és més agradable del que ens pensem i que només és qüestió de ser atrevit sortir al carrer sense cap artefacte para pluja i deixar que caiguin gotes, que les ulleres ja no serveixin per veure-s’hi sinó com a instrument regalimador nas avall i que els cabells quedin aixafats a la cara, sensació de poll ressucitat, almenys fins que totes les gotes que han anat picant una a una damunt els nostres caps ens donin una nova perspectiva.

Benvinguda plujaaaaaaaaaaaaa i que duri uns quants dies, almenys fins divendres al vespre ens va bé, gràcies!

28.3.08

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


Si me das a elegir entre tú y mis ideas que yo sin ellas soy un hombre perdido. Si me das a elegir entre tu y la gloria pa que hable la historia de mi por los siglos. Si me das a elegir entre tu y ese cielo donde libre es el vuelo para llegar a otros nidos… Si me das a elegir me quedo contigo…”

1) Aixecar la tapa de l’escàner i, en comptes de posar-hi una fotografia pretèrita, tornar-la a tancar sense res, així poder guardar en un arxiu sense nom el què encara ens queda per veure.

2) Sortir a passejar, ara que ja “És primavera!” amb l’abric, la bufanda, els guants i el barret, tenir molta calor i quan ens preguntin culpar de la nostra mala gestió de l’armari al canvi climàtic.

3) Trobar-nos còmplicement per posar-nos al dia. Quan ja no ens quedi res per buidar, no quedi cap maldecap per drenar, escoltar que tenim l’Alegria.

27.3.08

Camí de les aigües.


“Si me vuelves a mirar yo te partiré la cara, si me vuelves a encontrar en un cruce de miradas ahora todo sale bien y es porque llevo ventaja para vernos otra vez sin más, no preguntes dónde estás si nos vemos en otro lugar del mundo donde no estaremos juntos…”

El temps fuig, passa depressa, de manera irreparable i quan ens parem un moment, només un instant, per no perdre el ditxòs ritme imposat, ens en adonem que fa molt de temps (tant que tot just només sembla que fós ahir) que erem a algun lloc a on potser ja no hi tornarem mai més, que erem a algun lloc acompanyats per algú que potser ja no aconseguirem tornar a unificar mai més. Nostàlgia?

He rebut una carta poc agradable i molt interessada que em recorda la decrepitud de la meva targeta universitària. Precisament avui que, pensant que ja erem a les acaballes de març, m’he aturat no només un instant, sinó una bona estona, en el temps i en l’espai, i he reprès el camí que sempre ens duia a l’enlloc. Festa?

Quants cops feiem el matex camí en un sol dia? Sempre a l’enlloc! Quants cops ens aixecavem de la poltrona per anar a fer un tomb per la catifa gris? Quants maons hi havia en aquella columna de davant de la taula que sempre ens ocupava? S’està a punt de caducar el passi a aquell espai exclusiu, un món submarí ple de llibres paper de bíblia, de fluorescència, d’apunts plagiats d’una lletra tota molt semblant a la meva. Seny?

En un espai tan abastament ample, en aquella gran peixera particular, un fons de l’oceà ple d’espècies, algunes en perill d’extinció, podiem crear aquell microclima. El nostre cosmos particular. Aixopluc?

Mentre una mirava de comptabilitzar de manera raonable i raonada quants nois guapos (contragustosnohaycolores!) passaven amb els texans estripats i els mocasins embatumats; l’altra intentant dissimular es feia passar per una coolhunter sobreentesa descobrint la moda emergent calçotets d’estampat de llençol; la de davant buscava el dels ulls blaus de sempre, i la del seu costat proposava que per dinar anéssim al xinodelalòs; la de l’ipod rosa feina sonar una cançó mira què moderna i, a davant, la que estudiava de debó…I quina colleta i quin ambient més maco! Som-hi tots…Implacabilitat?

Xopada de moments, respirant sota l’aigua, tempus fugit, però el record del camí de les aigües és impermeable.

26.3.08

La veritat sempre s'acaba sabent.


“Perquè el cor tremola així i els braços van cap al cel i perquè serà que els meus peus corren sempre cap a l’horitzó, i el meu cor ple d’alegria se’m omple de felicitat, l’esperança ens donarà forces per poder arribar a fer un món millor on tothom sigui feliç…”

Shinichi Kudo, un jove i atractiu detectiu que deu fer més o menys quart d’eso, es troba, coses de la vida quan ets investigador de crims en un país gran i poblat com el Japó, on sempre hi ha algun cataclisme o altre per investigar, amb uns delinqüents, no menors, que el volen liquidar del mapa (els malosmalíssimos es diuen Gin i Vodka (el Vermouth i el Bourbon apareixen en algun moment o altre), serà que l’autor és soci d’Alcoholics Anònims i per algun lloc li ha de sortir la xacra?) bo i fent-li beure un preparat que l’ha de matar a ell, però, li fa un efcte inesperat i se’ns torna un marrec de primer de primària amb cara de setciències, per dissimular que és l’astut i intrèpid investigador adolescent de sempre, es farà dir Conan Edogawa.

El vailet és espavilat, i manté la seva amistat amb la Ran, la seva novieta adolescent, vivint amb ella i el seu pare, Kogoro Mouri, aquest també és detectiu, no en té ni idea! Però ni idea, eh!!! No té ni intuïció, ni paciència, ni tacte, però sempre se’n acaba ensortint, sempre i quan, és clar, el petit Conan rondi per allà i quan ja ho tingui tot clar després de il·luminar-se-li les seves ulleres XXL, activi els artefactes que seu veí i únic còmplice, el Dr. Hiroshi Agasa, li ha fabricat per tal de passar desaparcebut, que seu rellotge dispari un dard al clatell del pesat del Kogoro i l’adormi, curiosament sempre amb la mateixa postura, semblant al Pensador de Rodin,; agafi la seva pajarita sempre a punt i a través d’un divertidísm modificador de veu resolgui el cas del Mouri i deixi flipant al bigoti de l’inspector Megure, que es pensa que el pallasso del detectiu Mouri és un patacrack!

He de reconèixer que me’l miraria a tothora, que cada cas és una sorpresa, que té ritme i no es fa gens pesat! Prefereixo els casos en que ell i el Mouri van de convidats per les cases d’arreu del país on sempre hi ha passat poques o moltes desgràcies irreparables, casos de difícil solució que no pas quan el petit Conan pol·lula amb els nens de la seva classe, com si anéssin al Museu de les Mines o a Catalunya en Miniatura, però casualment sempre hi ha un cadàver per aixecar…

Amb títols com El cas de la desaparició misteriosa, L’assassinat de l’esquiada, El cas de l’assassinat del tren, El cas de l’assassinat enigmàtic al lavabo tancat, El cas de l’habitació tancada i la clau a l’aigua, El monstre de la mansió de l’aranya, i un llarg etcètera de títols amb noms molt similars, que no donen de per si cap pista, sempre aconsegueix que el veritable culpable confessi, sempre aconsegueix explicar la cosa menys explicable, en definitiva, ell sempre aconsegueix imposar el seu lema:

LA VERITAT SEMPRE S’ACABA SABENT!

25.3.08

El misteriós cas de la carta al riu.




"Mil moviments distants, tot va canviant, de color i forma, d'expresivitat. Perdut vaig variant, vol d'estornells xisclant, dibuixats en l'aire. Pintant el cel, amb blaus, amb grocs i amb verds, a contrallum, amb òxids i vermells. Amb núvols vells, amb bells ocells, sempre en present intens, tot travessant el temps..."

Tothom qui sigui mínimament llegit sabrà que moltes històries de misteri i terror comencen quan es troba alguna cosa personal d’algú de fa molt i molt temps, algú que potser va oblidar d’agafar, o potser va perdre involutàriament per alguna raó impensable... Tothom qui sigui mínimament llegit comprendrà la importància d’aquesta història:

Fa pocs dies, una colleta ben avinguda i amb poca feina manifesta, va decidir invertir un dissabte al matí a passejar boscos endins amb l’únic objectiu de trobar Caputxetes i llops als rostolls, rere els arbustos; els tirabuixons d’or i óssos afamats; potser la vella Bruixa de la casa de totxos ensucrats i portes de xocolata amarga? Sàbat per trobar el vestit nou que l’Emperador va oblidar de posar-se el dia que havia de sortir al balcó a celebrar un gol del Barça; per trobar tres porcs especulant 30m2 d’un habitatge desprotegit?

Fa pocs dies, la colleta ben avinguda no va trobar res d’això, fa pocs dies, després d’haver esmorzat coca i xocolata i tastat unes galetes Maria amb gust d’anís, sense mono, va tenir un moment de bogeria no retinguda i va acabar de peus al riu…

Només els més valents van atrevir-se a travessar aquell afluent que poc aflueix, només els escollits van poder-se estirar a les roques de l’altra banda, només els més valents van aconseguir poder immortalizar aquell moment únic, irrepetible…

De cop però, un moment de silenci i la troballa: una carta que havia resistit mig amagada sota terra el pas de tot aquell temps, no hi era tota, només un tros, el suficient per saber que havia estat escrita l’estiu del 1994, que havia estat escrita per un nen o nena que explicava que estava de colònies, que tot anava bé i que els seus monitors… i ja no es podia llegir res més.

Què ens volia dir aquella carta? Els qui valentament havien travessat el riu, reprenien la tornada amb por de relliscar sobre les roques, i tots, al voltant de la carta especulàvem qui havia sigut el graciosillo que l’havia posada allà perquè la trobéssin…”Va, no feu bromes!” deia havent-se-li espassat de cop aquella esberamenta encomanadissa. “Així comencen moltes pel·lícules de por”, cridava la sàvia despreocupada, “sisisiiiiii…i si és d’un nen que no va tornar a casa mai més?”, deia l’altre, els que sempre callen, van otorgar un silenci de sepulcre, “Va, prou! Prou! Us he dit que no em fa cap gràcia a mi això…” i de cop llamps i trons i mals averanys…

En comptes de llençar aquell tros d’epístola de bolígraf blau escorregut a la primera paperera que hi havia, a la cantonada, van còrrer als cotxes, cada cop plovia més i més fort i amb ells va marxar aquella carta, potser amb el seu esperit?

Havien d’haver agafat de terra aquella lletra? Havien d’haver llegit aquelles paraules escapçades?

És aquest el principi d’un conte inacabat?

23.3.08

Pasión en Sevilla.


“y cuando vuelva a Sevilla en primavera volveré a mis veinte años recorriendo sus callejas y volveré al olor de los naranjos, a vivir un jueves santo…”

Tothom sap que potser la última vegada que jo vaig viatjar devia ser amb el programa lasescuelasviajeras, sí, més o menys jo feia 6è de Primària, oi? Quan, a diferència d’ara, progressavaadequadament!

No us ho creureu! Aquesta setmana Santa he anat a treure el cap a Sevilla, m’havien dit que estava la mar de bé i he agafat un gotet de fino i una mica de pescaillofrito i m’he connectat a
www.pasionensevilla.tv. Automàticament, sense necessitat de fer cap filigrana cibernètica, et trobes al rovell de l’ou, al mig del bullici, si no fós perquè no se sent l’olor de cera cremada, d’encens fumat…

Des de diumenge de Rams fins avui, diumenge de Resurreció, cada dia en directe ofereixen la processó. Uns reporters de parla serena i elegant, rigorosament documentats informen dels infinits passos de les diferents cofradies.

Acompanyada per un arxiu pdf editat pel Consejo General de Hermandades y Cofradías de Sevilla, realment ben fet, que m’ha fet de guia, no espiritual, he vist a passar natzarens, costalers i he escoltat cantar sentides saetes, i és clar, he anat a la Madrugà’! Però sobretot he conegut al Jesús del Gran Poder, a la Macarena, al Cachorro i també a la Canina, potser aquest és el pas que m’ha impressionat més, un esquelet, la Mort, assegut als peus de la Santa Creu, damunt d’una bola del món, pensativa i amb una inscripció: mors mortem superavit… En definitiva, una manifestació folklòrica espectacular.

Qui s’apunta anar a Sevilla l’any que ve? Necessito sortir del necessitamillorar, ja fa massa temps que vaig fer 6è de Primària!

Qui s'hi apunta? Va!

20.3.08

És tard i vol ploure.




“Gent, crits, embolics i festa, ràfegues de color. Connectats a la interfase comú de plaers, de riures i de calors. Tothom va buscant parella, orgia de eufòria a les venes, d’acord amb el temps i l’espai. Que si que no que avui no em quedo a casa. El temps ve, emmudeix i se'n va. La nit que era nit i ho serà. El follet ha sortit a volar, les cançons també festegen la sort d’estar aquí al teu costat…”

Després d’un temps de retirada cautelosa dels escenaris torno. Sí, efectivament, torno. Estardivolploure, i per això, de nou amb el mateix leitmotiv. No sé perquè torno, de fet, no sé si hauria de tornar. Torno amb un mateix estil, torno amb un diferent format. Si ho faig així és perquè necessito de les vostres visites, aportacions, comentaris i crítiques (constructives i/o destructives) per tal de poder fer d’aquest un lloc meu però sobretot vostre, un espai lúdicofestiu per poder riure una estona quan se’n tinguin ganes, i quan no, també!

Benvinguts als meus desvaris, benvinguts als meus eclipsis, benvinguts a les meves solpostades!