30.4.08

L'any dels nanos vells.


“Go on and close the curtains cause all we need is candle light. You and me and a bottle of wine going to hold you tonight. Well we know I'm going away and how I wish, I wish it weren't so. So take this wine and drink with me let's delay our misery. Save tonight and fight the break of dawn come tomorrow tomorrow I'll be gone...”

Hi ha qui diu que els patumaires d’arrel compten els anys de Corpus a Corpus en lloc d’1 de gener a 31 de desembre. Segurament és cert. Perquè si escoltéssim la veu de la subconsciència de la majoria de gent de la plaça cremada al sentir espetegar el darrer fuet de la Guita Grossa, probablement podriem sentir un “fins l’any que ve…” melangiosament unànime.

És per això que l’Agrupació Fotogràfica Tallers d’Arts i Oficis de Berga ja fa uns quants anys es va treure de la màniga, o bé de l’objectiu de la càmera, una invenció profana: El cap d’any patumaire.

Segurament una tècnica de màrqueting per promocionar el seu calendari cíclic de la Patum, cada any dedicat a una comparsa diferent, avui doncs és tancarà, si no vaig equivocada l’any de l’àliga, i amb tota certesa puc afirmar que donarà pas a l’any dels nanos vells.

Una xarlotada manifesta, però no em queda cap més remei que desitjar-vos un MILLOR ANY DELS NANOS VELLS que avui enceta i que, per cert, serà molt llarg!!!

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


“Si viatges pel bell nord glaçat on el vent bat el cel fronterer dóna'm records a una noia d'allà, fa temps jo l'havia estimada. Si hi ets quan hi ha tempestes de neu, quan el riu gela i l'estiu se'n va mira'm si té un jersei prou calent que l'abrigui dels crits que fa el vent…”

1) Plegar l’agenda i la llibreta groga dins del primer calaix de la banda dreta. Apagar l’ordinador i l’impresora. Fer botifarra al telèfon fixe de damunt la taula, del costat de l’orella. Oblidar-me de tot i de tothom i agafar un pont que em portarà fins a un bon vent, amb una barca nova.

2) Escoltar el cor i sentir un batec suau, fa així: pa-tum, pa-tum. Agafar el calendari, passar pàgina i veure-hi un número u. L’Ascensió del Senyor, i pujar, com Déu mana, més enllà de l’u i veure que mai podrem estar prou en forma per acarar-nos amb el més de maig. Cada dia un raig, un dia de cava, un altre de maumau, el que fa tres de barreja, pel quart potser una mica de moscatell i el cinquè una mica de tot el què hagi sobrat, i si els que queden plou...

3) Continuar mirant la mateixa fulla del calendari i veure que és Santa Paciència. Pensar que algun dia potser tindré una filla i li posare així, segurament li caldrà en el món d'aparença cruel i perversa que li haurà tocat viure.

28.4.08

Deu anys.


“Cuentas que he desvirgao tu corazón, que tú pensabas que eso era otra cosa; que intentas pasar de todo y no es tan rosa el olor que te queda en la ropa. ¿Dónde estás? ¿Y a ti qué te importa? Dices que has dado todo y no es verdad. Quizá mejor no mover más la historia. Finges, me he dado cuenta y no es tan dulce el sabor que te queda en la boca. ¿Dónde estás? ¿Y a ti qué te importa?”

Deu anys. Segurament, igual que els nou, els vuit, els set … o els onze, els dotze, els tretze, els catorze ... els vint-i-cinc o els trenta o els cinquanta o els setanta-cinc, deu anys no es fan cada dia!

Justament deu anys és el que celebra aquest dos mil vuit l’Esplai de l’Associació Protectora de Disminuïts Psíquics de Berga i Comarca. Un esplai que va nèixer com a proposta per donar abast i alternatives a l’oci i l’esbarjo dels treballadors i treballadores del Taller Coloma.
Sortides vàries per totarreu on hi haguès un acte ludicofestiu a cobrir, celebracions de Nadal, carrosses i comparsa per Carnestoltes, costellades, casal durant tot l’any després de la feina i també casal d’estiu i vacances a l’agost, s’ha aconseguit durant tots aquests anys convertir aquella primera idea lluminosa de quatre esbojarrats en una realitat més que consolidada. Format per un equip de monitors i monitores gratis et amore, ben avinguts i amb mil projectes per continuar anant de marxa amb tota aquesta colla de nois i noies, amb reciprocitat màxima i ganes de passar-s’ho bé tots junts, res més.

Des d’una primera vegada (un terç per casualitat, un terç per favor, un terç per curiositat) que hi vaig anar a petar, per tirar quatre fotos mogudes mentre feien l’indiu per Carnestoltes, que ja no n’he sabut, o molt més ben dit, que ja no n’he pogut marxar.

Encara després d’agafar els trastos i muntar una macrofesta de celebració per aquest primer desè aniversari que duri gairebé tant com una festa de natalici d’una Cort reial/medieval…encara que ara no pugui ni processar, ens haurieu d’haver vist!

I només perquè ha valgut i val la pena: PER MOLTS ANYS a l’ESPLAI!

24.4.08

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


“Badallarà mandrosa la ciutat quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx i t'espolsis els ocells que fan niu als teus cabells et diu el cor, que l'ocell engabiat mor. Ells em duen a les plomes somnis i batecs quan colpegen els meus vidres els seus becs i em conten, la història blanca i menuda que entre quatre parets es marceix. Piulen que es mor la primavera quan no pot anar de passeig. Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir, deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar…”

1) Mirar-nos al mirall, no per veure si estem guapos, ni tampoc per veure si les ulleres ens convinen amb la nova camisa que ens hem comprat, sinó només per comprovar, una vegada més, que som el simple reflex de nosaltres mateixos.

2) Sortir al carrer esperant trobar-te a algú, acabar-lo trobant, i pensar que no ha estat ni atzar, ni casualitat, ni premeditació, ni la voluntat d’un déutotpoderòsdel'univers, sinó simplement una manifestació més de què divertit pot ser viure si t’ho agafes tot pel bon costat, d'una perspectiva que de vegades es pot passar d’oblíqua.

3) Agafar-ho tot, bé, tan sols l’essencial i emgirar, per fi, a Austràlia. El Sol de cara, el silenci per aliat i tu com a companyia. Quina hora deu ser a Austràlia ara? Els cangurs llegeixen llibres?

21.4.08

Què vol dir el dia de Sant Jordi i què no.

“Sóc d´un pais, que de cert ve d´antic. Que ha passat molt de temps oblidat i oprimit. Sóc d´un pais on de la por se´n diu seny que camina un pas endevant i dos enrera.Sóc d´un pais que es desfà a poc a poc.I entre il.lusions i frustacions malda per sortir endavant.”

Avui, remenant a la biblioteca particular del Lluís Compays, catorze, tercerprimera, he trobat entotxanat, oblidat i ple de pols un petit llibre quadrat, de color verd i blau, de l’editorial La Galera de la col·lecció de La Sirena. L’he tibat i al obrir-lo he vist la lletra lligada de la meva mare que deia “Per a tu, filla, en el dia de Sant Jordi. Berga, 23 d’abril de 1990”.

Fa divuint anys la meva mare em va regalar La llegenda de Sant Jordi, de Jordi Vinyes i Fina Rifà, el típic, molt il·lustratiu tant el llibre com l’amor per a la lectura i sobretot per a la cultura que la mare em volia encomanar.

Suposo que quan em va convidar a llegir-me’l, no sempre ha aconsguit tal propòsit, no anhelava que de gran se’m concedís cap Creu de Sant Jordi però si que estic segura que volia assegurar-se de deixar-me ben clar què vol dir el dia de Sant Jordi i què no.

“Temps era temps, en un país molt llunyà, hi havia un drac monstruòs. Aquella bèstia que feia por de veure, podia caminar, nedar i volar. El drac matava i s’empassavatot el que trovava davant seu: ramats d’ovelles i bous i cavalls, i també homes i dones i nens. Perquè no fes tan de mal a tothom, el poble decideix donar-li per menjar un parell de bens cada dia. I quan s’acaben els bens, li donen bous i cavalls i altres anmimals. Però arriba un dia que ja no queda cap animal i, llavors, el poble corda que, abans no mati a tothom, cada dia, pesorteig, li donaran una persona perquè se la mengi. Un dia li toca la mala sort a la filla del rei. El rei no tenia cap més filla, i estava desesprat. No volia lliurar-la al drac però el poble li va exigir que fes com tothom. I si no, el drac se’ls mengaria a tots. Van portar, doncs, la princesa davant del drac... Però quan el drac obre la boca per menjar-se a la princesa, apareix Sant Jordi dalt d’un cavall blanc. Sant Jordi mata el drac d’un cop de llança. De la sang del drac neix un roser de roses vermelles. Sant Jordi dóna una rosa a la princesa senyal d’amor. Tothom està molt content. La gent crida: - Visca Sant Jordi! Sant Jordi puja dalt del seu cavall i se’n va somrient. Això és una llegenda. Les llegends no cal que siguin veritat, n’hi ha prou que siguin boniques.”

13.4.08

Llegir un llibre.


“Ella le pidió que la llevara al fin de mundo, él puso a su nombre todas las olas del mar. Se miraron un segundo como dos desconocidos. Todas las ciudades eran pocas a sus ojos, ella quiso barcos y él no supo qué pescar. Y al final números rojos en la cueva del olvido, y hubo tanto ruido que al final llegó el final… Porque todos los finales son el mismo repetido y con tanto ruido no escucharon el final...”

Encara no us he parlat mai de les meves lectures recomanables. Jo no sóc gens bona llegidora i cal que el llibre en qüestió tingui la capacitat d’enganxar-me perquè sinó em costa ben poc deixar-lo per un altre i un altre, i un altre i així fins a aconseguir no llegirme’n gaires de sencers, però això ho deixem per més endavant quan us plantegi un club de lectura virtual...

Avui però us vull parlar d’un llibre que un dia algú em va regalar un dia, un llibre d’aquells que potser no te’l compraries mai però que quan te’l regala algú important te’l llegeixes amb atenció perquè saps que va dirigit. És un llibre curt, ple de petits capítols d’una plana i mitja i que tracta amb tendresa però també amb molta ironia els petits plaers de la vida.

El primer glop de cervesa amb el subtítol i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, amb 34 escuets capítols desglossa aquells moments de plenitud que potser mai ens hem parat a pensar que existeixen. Alguns dels moments que destaca aquest mestre d’escola i escriptor del nord de França són, per exemple: el paquet de pastes de diumenge al matí, el cine, mullar-se les espardenyes, el diari de l’esmorzar o submergir-se en els calidoscopis...

Un temps després de El primer glop de cervesa vam anar a petar dins d’una llibreria amb l’objectiu únic de sortir cada una amb un llibre ... totes quatre vam deixar-nos endur per l’impuls primer i mentre que una se’n anava amb unes cartes d’amor post mortem, l’altra marxava amb un llibre de la relacio mares i filles, la que fa tres amb una novel.la aspre i jo marxava amb una variant del Philippe Delerm: Petits grans plaers per ser feliç de la Núria Esponellà, conseqüència d’una secció de El suplement! de Catalunya Ràdio. En la mateixa línea que l’altre de capítols curts ella destaca llevar el nen, menjar un croissant mentre fullegem el diari, la tertúlia amb els amics, una tassa de xocolata amb nata o recordar una cançó...

En definitiva: tonteries que ens fan la vida un pèl millor i que de vegades no ens n’adonem o que no ens hi hem parat mai a pensar. Ara no us penseu que jo sóc gaire aficionada a llibres d’aquests, sinó que em van caure a les mans i van passar el filtre ...

Ahir, en una de les nostres dinàmiques vàries, va sortir el tema i vam intentar trobar capítols per un nou llibre d’aquestes característiques. Van sortir coses molt diferents però sempre amb la caracterísica de ser coses que no ens en haviem adonat mai.

Deixar la part del menjar més bona per l’última mossegada, explicar un conte davant de gent que escolta bocabadada, iniciar un nou projecte amb les pors i expectatives que això comporta o anar-se’n a dormir després d’un dia dur, estirar-se al llit, aquells els tres dolços segons que passen abans no quedes adormit ...

Aquestes són algunes de les coses que ahir se sentien dir, us convido a deixar el testimoni d’aquells vostres moments, en els fets quotidans, que de petits que són es fan grans.

La tribu dels Brady.



“Qui t’ha vist i qui et veu –quina cara! Empaitaves la sort pels carrers i ara et mires la gent des d’alçada, oblidant el que un dia vas ser. No t’importa quan cauen els altres, trepitjar-los tampoc t’ha fet res, si amb això has pujat les escales que t’han dut a posar-te el llorer. Quan tot tibat et gires i te’n vas, la conversa s’atura darrere el teu pas i algú et recorda una dita popular: “Poll ressuscitat pica més que cap”..."

Esperava amb candeletes que arribés aquest gran moment. L’intríngulis de saber qui seria anomenat Ministre/Ministra del país de la sangría, toro, paella y olé! Avui s’han donat a conèixer els noms, els rostres i el més important de tot els currículums i historials de tals sujetos i sujetes…

Però he de reconèixer que les meves sospites de que faria una pudor barreja de xamusquina, uralita cremada, podrit … insoportable mai m’hauria imaginat que el tuf fós tal.
La commoció em deixa sense paraules i necessito una pròrroga perquè ara només posaria coses gruixudes…

Quina colleta més maca, i quin goig que féu!

10.4.08

M'hi cago.


“Dios te Salve María del rocío Señora. Luna, Sol, Norte y Guía y Pastora celestial. Olé, olé, olé, al rocío yo quiero volver a cantarle a la Virgen con fe con un Olé, olé, olé, olé. Dios te Salve María un rosal de hermosura. Eres tu Madre mía de pureza virginal. Olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, olé, olééééééééééééééé…”

Tothom sap que, a voltes, amb caràcter accidental sovintejo pel Gente. En defensa pròpia, trobo que és un programa entretingut de successos, assassinats, maltractaments, segrestos, estafes, negligències mèdiques i bogeries vàries d’aquelles de sinoloveonolocreo de l’Espanya més que profunda: en algun lloc pot sortir un cas que serveixi de precedent i s’ha d’estar a la que salta!

Adjunt a aquesta primera part més macabra de vegades ensopego amb la segona: la premsa groga, rosa, o quin sigui el nóm oficial, total: la premsa del corT (que jo m’imagino que deu ser l’escurçament de la Cortdeporcs, però que vist que són l’artisteo que alimenta el país veí amb estafes ruïnoses no seria poc diligent dir-los pel nom compost…).

En l’esmentada font es basa el meu coneixement inútil, i per sobre de qualsevol altra cosa, ordinari següent:

Del matador Francisco Rivera Pérez “Paquirri” i de la tonadillera Maria Isabel Pantoja Martín “la Pantoja” neix un bon dia qualsevol de fa vint-i-quatre anys un tal Francisco José Rivera Pantoja conegut com el “Paquirrín” o “Kiko”, pels amics…

El cas és que el nen ja des de petit no ha agafat l’atractiu del pare o de qualsevol dels seus dos germans més grans. De sempre, el xicotet en qüestió ha tingut una cara de pijenyo que no se’l ha pogut aguantar (que no s’ofengui ningú amb la definició de pijenyo. No és variant del mot pijo sinó de típic baturro ignorant. La cara de curt que fa, amb els ulls clucs i la closca enlaire que li dónen un toc de glamuròs i guaperes que no se’l aguanta), jo diria que fins i tot de vegades li deu fer mal! Només cal topar amb fotos com la de marineret andalús de la seva primera comunió, amb l’americana blau marí creuada de botons daurats, o quan feia pipí a la platja pensant-se que no el veia ningú amb un casquet tenyit per abundants dosis d’aiguaoxigenada al més pur estil Ronald Schsuter…

Després de dedicar-se a moltes professions importants en aquesta vida, del tipus jugar amb l’equip benjamí o aleví o juvenil o el què fos del Reial MadriT, basant-se els seu fitxatge amb la filiació amb la Pantojiideespaña i del malaguanyadísim i avispao Paquirri, i ser més fofo que el gran Ronaldo (situat en un recent topten dels jugadors més grassos de la història), es veu que de pre-adolescent també feia de camarer a un tal restaurant "la Cantora" o "la Cantaora" o com cony fós que es digués aquell restaurant de la seva senyora mare però, per dissimular, li deien Monsieur Françoise Rivière, le Maître i haver-lo de tancar poc temps després bo i fent un concurs de creditors…, pel que fa a estudis varis a l’estil anar a l’institut treure’s la ESO o fer un modul formatiu de grau mitjà o bé fer batxillerat i anar a la universitat, per exemple a estudiar Dret o Empresarials (dic aquestes dues perquè em baso amb la filla del President del Congrès, Sant Bono; la filla de la dels rajols i els ferrerosrocher, oseayavesno?; la filla de la Cari Lapique o el Príncep Felip de Borbó dossiciles i nose quantescoses més!…(que la seva germana Elena sigui mestra ho deixem per un altre dia o bé per l’Elies…))

Actualment, després de que una ventada s’enduguè el seu casquet de ratlla al mig, luu una fantàstica calvícia engominada que fa patir severament per la seva dermis i per provocar vòmits a l’espectador, es passeja sovint amb un trajuambcorbata i braçalets d’aquells de nomeolvides (sempre he pensat que es diuen així perquè no es pot oblidar mai el mal gust que tenia aquell qui per colmo dels colmos al braçalet de orodeley t’hi ha fet gravar el seu nom) … com que no sabem que tingui cap estudi ni sigui administrador de cap societat ni tampoc que domini cap art plàstica, ni tan sols pot dedicar-se a la tauromàquia doncs ha trobat una feina: anar de discoteca en discoteca a ensenyar el seu palmito (vease la foto!) i la seva palmita, una rossa que li intentava rentar les dents brutes de pescaitofrito i manzanilla el dia de dijous sant en un dels balcons més ben situats de Sevilla…

Arribats aquest punt us he de dir que Berga, de la Regió7 en l’anomenat sistema de vegueries o de la Catalunya central en el sistema tradicional de mirar el mapa i mirar aviamoncau?, és per alguns il.lustres visionaris i emprenedors part de l’Espanya profunda que tan em martiritza i és per això que ens mereixem que aquest pijenyo mantecòs ens visiti aquest dissabte amb el plus afegit d’anar acompanyat de TV i premsa de la corT…però què us penseu? Us heu vist el cul i begut l’enteniment? Jo després de còrrer per la meva ciutat i veure aquesta cara de porc amb suc penjada per totarreu, només puc fer una cosa:

Convocar a tothom qui ho estimi convenient a la porta de l’antre amb una càmera (el zoom 300000x-paparazzzzzzi no cal, no! Només fa falta que faci una bona lluminària cada vegada que es dispari una foto) per retratar els pijenyos berguedans que s’acostin a tal esdeveniment social i cultural…i deixar-los retratats, per si no n’havien quedat prou d’acostar-se a tal xarlotada.

JO M’HI CAGO!

He dit.

9.4.08

Tres bons propòsits pel dia d'avui.


“He vist morir els meus amics, es jugaven la vida per només un tros de pa. Han deixat molt enrera dones, fills i quimeres, per llençar-se a les rutes del mar. És molt trist esperar, tots som fills del fracàs, d´un món només just per uns quants. Potser Alà ens reserva llarga vida després del final. I ara el mar s´emporta el meu poble quan de nit salpen les barques. I ara el mar s´emporta el meu poble cap al Nord...”

1) Posar-me les ulleres, esforçarme a no forçar la vista per endevinar quines lletres i números s’amaguen en cada línea i no poder cantar bingo, i que quan ja sigui tot només un horitzó borrós una veu d’ultratomba em recomani estar tranquil.la que almenys puc estar segura que no sóc daltònica.

2) Celebrar el dia que som, encara que no sigui diamundialderes, mirar el cel i pensar una vegada més que caldria que diluviès. De cop, notar una gota freda damunt la closca i donar gràcies a aquell qui em va ensenyar que ja regalen quan plou.

3) Per fi trobar una estona a fi i a efecte d’actualitzar la nostra base de dades compartida. Convenia! Convenia molt! Veure que s’acosta un virus i, enlloc d’activar el tallafocs, deixar-lo entrar i convidar-lo a seure per acabar teoritzant sobre l’essència de la mare dels ous.

6.4.08

Buscant el moment.



“Si estic ací per res, si tinc una missió qui s’encarrega de dir-m’ho o he de descobrir jo? Com omplir aquest buit que pesa en el meu cor, com decidir si quedar-me o fugir un altre cop. Alguna cosa hem de fer, si no no canviarà res…Esperant un senyal, un llum al firament immers en un mar de dubtes deixo passar temps. Si no puc evitar sentir-me malament veient tot el que m’envolta i que jo no estic fent res, sempre buscant el moment. Si penso en tu és més fàcil motivar-me, no puc abantonar i oblidar-me’n, si tanco els ulls no hi ha futur, quin demà puc demanar per tu?…”

Et pares un moment. Tothom passa depressa i corrents pel teu costat i veus que agafar un altre ritme, volar a un altre aire, ballar un ritme que no és el que sona és un exercici de sanejament mental necessari per renovar el jo que de vegades no escoltem i que en altres ocasions el tenim massa en compte, quina és la mesura justa?

Podria convidar-vos a tres bons propòsits pel dia d’avui però no podem oblidar que avui som sis d’abril de dosmilvuit és a dir, que afegeixo un número més al meu compte particular de la vida. Ens fem grans lamentava jo quan la veu de la saviesa i de la paciència d’aguantar el meu plany m’ha dit que això no s’havia de pensar ni dir avui sinó quan realment els fets del dia a dia ens anuncien la presa de responsabilitats que ja no es poden deixar per demà, que quan toca el rebre s’ha de rebre i que el que ens fa més o menys grans també ens amplia el capital. Després d’aquesta conversa en forma de regal d’aniversari me’n he adonat que no tinc cap dret de queixar-me.

No voldria tenir cert regust nostàlgic ni tampoc semblar una tragicomèdia barata, només que, de fet, ara mateix que totes ens ponen només ens queda la obligació de poder buscar el moment i sobretot de trobar-lo per fer tot allò que mai voldriem haver de posar a la llista de instants mal aprofitats, d’oportunitats perdudes, del que voldriem dir, fer o potser desfer, però mai ens vam atrevir.

No fugim d’estudi i sobretot: en vida vostra!

3.4.08

Ayer te vi.


“De qué tienes miedo, a reír y a llorar luego, a romper el hielo, que recubre tu silencio. Suéltate y cuéntame que aquí estamos para eso, "pa" lo bueno y "pa" lo malo, llora ahora y ríe luego. Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello, y si no te escucho, ¡Grita! Te tiendo la mano, tú agarra todo el brazo, y si quieres más pues, ¡Grita! …”

Tatimuuuuuuuuuuu!

Wapaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Primeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeens!

Seehhh!Ktaaaaaaaaaaaal!KeWapaaa!T’Stimmmmmmmmmm!!!
Sempre junsssssssssssssss!
Kiseeeeeeeeeeess!!!1ptonaaaaas
Wapiiiiiiximaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Qe faria io sns tuuuuuuu!!!
Muaaaaaa** igaaaaa kuidat! Friensforever!!!!
Kmtaaaaaaam ok! Muaaaaazzzzzzz! Hahahahaha! =) xD!

Som a l’era de les noves tecnologies. Comunicacions fredes i distants. La jovenalla d’avui en dia es relaciona a través de pantalles quadrades, com les ments d’alguns. Obre el correu-e o el msn i pot dir el què li roti en el moment que li roti, perquè la distància és un punt a favor i les paraules se les endu no el vent sinó el reset d’un ordinador mediocre…
La facilitat de dir-se "T’estimo" sense que això tingui cap valor afegit, sense més; la comoditat de dir-se et trobo a faltar, o la senzillesa de dir que s’és el millor que ha passat al món mundial fa que aquests valors, sentiments innats de la condició de la raça humana, estiguin perdent la naturalitat, el seu preu just i, és clar, el seu pes en les relacions de tu a tu.

Ia prlrm x aki! Es diuen entre ells a través de fotologs i blogs de vocals desapareguedes (no he entés mai la moda de no poder posar totes les lletres a les paraules, tendirà el llenguatge pompeià a l’evolució?), d’expressions en perill d’extinció.

Parlar? Existeix encara ara la possibilitat d’asseure’s en un banc en una tarda assolellada amb els teus amics i xerrar i xerrar i creure’s que un cop hàgim tret tots els nostres pensaments i quimeres del cap el món serà un pèl millor? Existeix enara ara les passejades camí de casa, buscant la ruta més llarga per poder explicar totes les cabòries aquelles que sembla que s’hagi d’acabar el món. Existeix encara la possibilitat de fer mans i mànigues per compartir una solpostada amb qui realment t’agradaria veure la bellesa del món real? On és l’amistat incondicional i l’amor sincer? És això amb aquest vocàbul? T’atimu dit deu mil cinc cents cops al dia a deu mil cinc centes persones diferents és la nirvana d’esperit?

Abans, quan nosaltres erem jovenets i jovenetes, tot això dels ciberespais encara no era la moda emergent, encara creiem en el valor del verb estimar, de la necessitat dels amics veritables i fidels. Però també, és clar, hi havia moments de deicaiguda cursi! El que es portava era agafar l’agenda de les companyes i sobretot companys a l’hora de la classe més pesada i deixar-hi algun escrit amb un bolígraf de color especial, les més xuxis de l’època en tenien de verds turquesa o rosa fúcsia i que fins i tot deixaven purpurina! Es posaven coses de l’estil quan aquesta cara deixi de domriure, deixarem de ser amigues o bé Passa per l’ombra que els bombons al sol es desfan. Altres de reivindicatives tipus d’una puta i un mongol va nèixer el primer espanyol o poble armat poble respectat, acompanyades de la sempre esplèndida estelada. També n’hi havia d’altres més gràfiques com el clàssic APS, també el conegut JPS. Algunes de molt roses pastels del tipus Cuando mires las estrellas acuérdate de mi porque en cada una de ellas hay un beso para ti, no ploris, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles, o també per balladores lletges, com jo, l’esperançadora no deixis de somriure, mai saps qui es pot enamorar del teu somriure...
En defintiva, que per dir-nos cosetes tímides i poc atrevides havíem de fer el procès de robar l’agenda, obrir-la i escriure-hi amb la millor lletra sense que la senyoreta o el mestre se’n adonés del què estavem fent. Que consti que només som dels anys vuitanta i no de la postguerra/repressiófranquista, és ara que tot va tan solt com el continent dels pantalons grocs del nòvio de la Juno?

Com podeu comprovar no me’n enrecordo de gaires d'aquestes dedicatòries carrinclones i passades de rosca, per tant, ara abans d’acabar aquesta petita oda a la relació humana del bis a bis, us convido a tots i a totes que participeu deixant les vostres dedicatòria d’agenta adolescent preferides…

Jo, és clar, també tenia la petita costum d’agafar les agendes que corrien per allà i deixar-hi la meva emprempta. Potser aleshores encara no signava amb el meu típic AnnaEpuntPuigsubratllat, però el que si que és púlbic i manifest és que sempre hi posava la mateixa frase lapidària:

Ayer te vi, tiré de la cadena y te perdí.

1.4.08

Tres bons propòsits pel dia d’avui.


“Petita puça fes un gran salt que la festa tot just comença, fem una volta ben elegant i saludem l’acompanyant. La meva petita puça quan plou s’aixopluga allà a on pot: a sota d’una xinxeta o sota un pètal de flor…La meva petita puça és una artista de circ allà hi fa d’equilibrista li han fet a mida el vestit...”

1) Llevar-nos posant expressament primer el peu esquerra a terra. Posar-nos l’abric groc i sortir al carrer amb els mitjons del revés. Passar per sota una escala perseguint un gat negre i quan s’acabi el dia i ens preguntin com ha anat contestar que ens sentim afortunats.

2) Obrir el balcó de casa, encendre un petit foc, seure d’indi i agafar una manta per fer senyals de fum, comunicar-nos amb algú que fa dies que no veiem i quan hagin vingut els bombers alertats per la boira espessa, tranquil·litzar-los, dir-los que només és la conseqüència d’una amistat represa.

3) Escoltar una cançó una i una altra vegada, i una altra. Fins que es ratlli el disc i ja no la poguem escoltar mai més i adonar-nos així que, a vegades, quan pensem massa una cosa no és que sigui veritat, no, sinó que cal que comprem un nou disc i canviem la banda sonora de la nostra cabòria.