30.6.08

Parlar per no dir res.


“I can’t sleep tonight everybody saying everythings alright still I cant close my eyes I’m seeing a tunnel at the end of all these lights. Sunny days Where have you gone? I get the strangest feeling you belong. Why does it always rain on me?...”

Per aquells qui sovintegeu les meves postes de Sol i els meus caps de setmana, per aquells qui creieu que és tard i vol ploure i que, per tant, cal estar atent a qualsevol estímul vital, us he de confessar, perquè la vostra fidelitat n’és mereixedora, que, quan vaig proposar-me obrir un bloc, va ser instintivament. Sabia que potser no tindria grans coses a explicar però que de les petites peripècies en fariem un espai de conviència, entreteniment i reciprocitat.

Fa dies que el tinc un xic massa descuidat. La precolònia és una època que absorbeix qualsevol minut sobrer, qualsevol estona morta. I avui, precisament avui, després d’un cap de setmana dens, ple d’emocions no domables i de lliçons de vida magistrals, pensava que, aquells qui manifesteu, explícita o tàcitament, un seguiment fàctic d’aquest petit racó de món desendreçat, i a voltes impertinent, us mereixieu una entrada, fins a la cuina, sense volta i amb solta.

Ara que ni jo mateixa entenc res del que he escrit, que la meva correctora es deu estar posant les mans al cap, que els lectors silenciosos continuareu callant i els meus socis indestriables vindreu a cridar ben alt i ben fort, us dic que tots sou ben vinguts, més que mai, i faig un cortoycierro abans de que aquí hi hagi un curtcircuit de cables verds i vermells, blaus i grocs i còrrer el perill que el Sr. McGuiver avui no mastegui xiclet.

23.6.08

I, de cop.


“Ell va dar-li tot el seu amor, ella sols li va donar el seu cos. Ell va vestir-se molt a poc a poc, ella deia que allò no era més que un joc. Va baixar l’escala a pas d’amargor el carrer tant buit va glaçar-li el cor”

I, de cop, una casa buida, potser un pèl avorrida i llòbrega. I, de cop, arriben caixes, caixes i més caixes, totes en un continent minuciosament cuidat, totes amb un contingut útil que no es podia passar per alt.

I, de cop, lliteres plenes de pols finestres amunt i, de cop, taules i bancs morts de fàstic i, de cop, sembla que allà fes molt més d’una eternitat que no hi hagués més vida que la de l’animal de teranyina, que la de l’insecte volador. I, de cop, una carpa hermètica amb hàbitat propi i, de cop, una sala plena de sofàs atrotinats i flors seques, de cementiri.

I, de cop, una fusta, una fusta qualsevol que agafa forma de castell i una altra fusta qualsevol que agafa forma d’escut. I, de cop, robes de colors s’ajunten i fan unes enormes banderes i, de cop, un paper de seda que fa del menjador una festeta ben maca. I, de cop, un rotlle de paper d’embalar que acaba convertint-se en una postal de la vida quotidiana d’un cavaller medieval i, de cop, la casa ja no és buida…

I, de cop, desplegues un mocador de butxaca de forma triangular i l’agafes pels extrems i cargoles, cargoles, cargoles i, de cop, ja no és un mocador sinó un fulard de color verd i blanc. I, de cop, fas un nus que no desfaràs durant el que duri el viatge i te’l poses al coll.

I, de cop, tot comença a canviar de color i trobes a la Sibil.la i et dóna un petit saquet d’herbes aromàtiques i, de cop, les poses en un perol per fer un beuratge màgic i definitivament tot ha canviat de color.

I, de cop, tot és ple de trobadors, de joglars i de bufons, cançons de gestes viscudes i de somnis complerts. I, de cop, els gremis medievals fent la vida normal en una vila rústica i, de cop, viatjant a tavés de rondalles…

15.6.08

Fora rates!


“La política i l’empresa prou procuren per la gent. Sempre que no els perjudiqui o els faci anar malament. El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l’or. I la història així s’acaba ja està llesta ja està vista. Això és el que explicava El retaule del flautiiiiista!”

Després de molts mesos de feina per aquells qui passaven a davant de tot d’aquest gran muntatge, després de molts dies de fer i desfer les músiques definitives, després de molts dies de tallar robes i sorgir cofietes, després de molts dies de fer un decorat frugal però minuciós, després de molts dies d’aprendre papers i cançons ... va arribar el catorze de juny de dos mil vuit. La Farsa estrenava El retaule del Flautista.

Tothom en tenia moltes ganes i això es va notar. Ahir, poca estona després de les onze del matí erem tots al Teatre Municipal per vestir-nos, després d'unes setmanes molt intenses, el mal de panxa era insistent. La Farsa al carrer! Acompanyats per la Xaranga del Casal Panxo, el Burgmestre, la filla i la serventa, el Flautista, els regidors i el gremi d'apotecaris i el de manyans, el reverend Grunding, el Ferrer i els seus milicians fidels, el Sabater i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg es van passejar pels carrers de Berga. Les cases de la vila són un niu de rates! Burgmestre, dimissió! Fora rates! Schmid traïdor! Carregueuuuuuuuuuu!

Al vespre al teatre hi havia més de quatre-centes persones. Un gran èxit. Tots els de dalt de l’escenari vam disfrutar moltíssim, és clar que podia haver sortit molt més perfecte però nosaltres ja no en som de perfectes, simplement vam fer-ho de la millor manera que vam saber. Les més de trenta persones que sortíem a escena, els de darrere les bambolines, els del quadre de llums i so, tots, tots una pinya, tots gaudint de cada moment, tots intentant donar el màxim perquè La Farsa celebri cinquanta anys com es mereix i per intentar cridar ben alt i ben fort que això té força per continuar endavant.

Cal agraïr la paciència i bon fer del director de l’obra, i de tots aquells que l’han acompanyat en aquest primer camí. Jo només us puc dir ara mateix que ser la Peixatera de Pimburg ha sigut una d’aquelles coses que difícilment podré oblidar, una d’aquelles coses que et fan ser una mica més feliç!

Gràcies a tots aquells que ahir ereu a la plaça de la vila, a tots aquells que ereu dins del balcó de l’Ajuntament asseguts a la platea.

14.6.08

El retaule del flautista.


"No ens n'anirem d'ací, no ens n'anirem, fins que ens treguin per la força, fins que ens treguin! Queda't amb el cul a terra, l'empedrat has d'escalfar, si t'agafen i et treuen un altre s'hi asseurà..."

8.6.08

Sol de justícia.


“Hoy voy a empezar, hoy es el comienzo del final, el cocodrilo astronauta soy en órbita lunar y ahora todo es mejor. La lluvia de asterioides ya pasó no fue para tanto y desde aquí todo es insignificante, nada es tan preocupante, y el espacio es un lugar tan vacío sin ti…”

Tots sabem que mai plou al gust de tothom, per descomptat. Però el que si que sabem segur és que quan ja no plou al gust de ningú comença a ser un pèl emprenyador.

Després de ploure sense parar més d’un dia seguit (si la meva memòria no em falla) des del cap de setmana del 19-20 d'abril, hi ha hagut les primeres desgràcies. Berga, a mitjans de la setmana passada, semblava un riu desbocat. Camions de bombers per totarreu i brots d'aigua dels llocs més remots, pàrquings i plantes baixes inundats, horts xops i sobretot els cables de més d’un creuats, a punt del curtcircuit, a causa de l’humitat.

Aquesta mullena que pren el moll de l’os i relativitza els blancs i els negres per convertir-los en un gris goscomfuig objectivament lleig. Aquesta mullena que xopa el més pintat i fa que el mal humor aflori. Això si, els camps són més verds que mai, el pantà és ple fins a la bandera i les cascades que omplen els gorgs baixen que fan goig. Ara que tot sembla haver tornat al seu curs normal, només caldria una cosa: que sortís d’una vegada per totes el Sol, és de justícia!

3.6.08

Cinquantè aniversari de La Farsa.


It just ain't the same all ways have changed New days are strange is the world the insane? If love and peace so strong why are there pieces of love that don't belong nations dropping bombs chemical gases filling lungs of little ones with ongoing suffering as the youth die young, so ask yourself is the loving really strong?...”

L’Agrupació Teatral La Farsa fa cinquanta anys. Mig segle de vida, i per celebrar-ho què millor que una obra de teatre? Doncs això mateix se’ns va ocòrrer, i aquí ens teniu.

Sota la direcció de Jordi Torrabadella, reunint damunt l’escenari la majoria de membres actius de l’entitat (una trentena de persones vilatà amunt, vilatà avall), el proper dissabte 14 de juny, a dos quarts d’onze del vespre, al Teatre Municipal de Berga,

La Farsa presenta...

Una vegada hi havia a Alemanya una vila molt bonica, Pimburg, banyada al sud per les les aigües del riu Wester. Quan comença aquesta història, fa més de sis-cents anys, els pimburguesos i llur vila eren víctimes d’un terrible flagell: rates!

Així comença El retaule del Flautista (1968), de Jordi Teixidor, inspirat en el un conegut conte, es tracta d’un text lleuger i dinàmic, una posada en escena frugal i el retrat d’una realitat punyent, encara d’una vigència, a voltes esfereïdora que de ben segur no ens deixarà indiferents.

Una de les gràcies d’aquesta obra és la música. Original de Xavier Torrabadella i composta expressament per a l’ocasió. Els regidors de la vila, el burgmestre, el reverend, el cap de la milícia, els carcellers i soldats, i tots els vilatans i vilatanes de Pimburg garanteixen que l’espectacle està servit!