31.8.08

Un mal dia el pot tenir tothom.


“Digue’m que m’estimes encara que sigui un somni, digue’m que m’estimes i et prometo que et creuré. Digue’m que m’enyores i que no et passen les hores, digue’m que em somies cada nit des de fa temps...”

Des de que Els Pets van treure un disc anomenat Bon dia (1997) hi ha hagut dies de tot. Hi ha hagut dies en els quals ha fet un bon Sol però també ha arribat a ploure molt d’ençà que a nosaltres, encara petits, els monitors ja ens llevaven amb amb la vella Montserrat, els vidres entelats i els ulls burletes d’aquell retardat que passava per casualitat per allà en el moment que la peixetera feia safareig amb la Consol...

Confesso que ahir m’esperava molt més de la banda de Constantí, potser ja no són aquells que celebraven que un dia la seva mare els va parir. Potser, com a tothom, els anys els passen factura o senzillament és desgast. No sé què celebraven per tornar a treure la pols del Bon dia tot sencer, tampoc és que fós tan bo, per què no el recull del Vine a la festa o el Brut Natural? Reconec, però, que la posada en escena és bona i que les projeccions estan cuidades, trencadores i donen el ritme que potser el Joan Reig, el Lluís Gavaldà i el Falin Cáceres ja no porten innat. Potser es podrien estalviar l’ocellet malalt que no parava de xiuxiuejar, però la Lluna em va impressionar.

Malgrat tot, la nit d’ahir va ser una gran manera de dir adéu a l’estiu dosmilvuit. Un estiu d’aquells que et treu la son de les orelles, que els amics t’estan esperant amb una canya fresca i disposats a anar de festa major...beu, salta i riu i munta’t-ho bé.

30.8.08

Ps. I love you.


“Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc. Per tot això i coses que t’amago em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo...”

El dia que jo em vaig comprar Petits grans plaers per ser feliç una de les meves companyes d’impulsos lletraferits va comprar-se’n un de títol rosapastel: Postdata. T’estimo.

La que marxava amb les cartes d’amor post mortem cap a casa, més contenta que un gínjol, poc temps després va començar a recomanar-nos a totes aquesta novel·la de Cecilia Aherm i així, el llibre bo i amoritzant-lo va anar corrent ràpidament de casa en casa, com si fós una capelleta de Sant Antoni.

Postdata: t’estimo explica la història de Holly i Gerry, una parella d’aquelles d’enamorats que fa una pèl d’enveja. Nòvios des de tota la vida, divertits i alhora preocupats pel seu projecte comú, de cop un dia aquesta mena de felicitat repel.lent s’acaba. El Gerry mor a causa d’una malaltia i la Holly s’abandona en el record del seu estimat.

Ell, divertit i agut, com si ja s’ho ensumés havia preparat abans de morir tota una infraestroctura de cartes que des de la mort l’ajudaran a tirar endavant i refer la seva vida.

Adapatada al cinema, amb la meva preferida Hillary Swank a primera línea de cartell, ens trobem una pel.lícula àgil amb una banda sonora dolça i uns paisatges molt agradables a la vista. No és només una pel.lícula romàntica de diumenge havent dinat al sofà, sinó una petita reflexió de vida, enamora.

25.8.08

Arrels.


"Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó, cal que amb una esperança trenqui la tristor, faré una cabana de pedra i de fang on la terra em doni el meu guany. Clavaré les meves arrels creixent de cara al cel, donaré fruit abundós, i l'hivern em despullarà de neu em cobrirà, neu que fondrà poc a poc. Després de la lluita intensa vindrà el repòs, deixaré la terra abonada, pel meu esforç. Els fills que em segueixin, potser marxaran però vagin on vagin, constants. Clavaràn les seves arrels creixent de cara al cel donaràn fruit abundós..."

14.8.08

De Camells.


“Abans que sigui massa tard aixecaré les mans miraré cap al cel i li demanaré que el món no pari de girar i que es pugui fer vell…”

Tancat per vacances del 15 al 24 d’agost.

El verd i el blanc tornen a agafar el protagonisme, ara toca marxar de Camells. La ruta de 10 dies per la Garrotxa, la Catalunya Nord i l’Alt Empordà promet. Passarem per Sant Privat d’en Bas, la riera de Gurn, pujarem al Puigsacalm, visitarem Olot, treurem el nas per la Fageda d’en Jordà i els volcans de Santa Margarida i de Cruscat. Per si ens avorrim també ens deixarem caure pel mirador de Xenacs i el Puig Redon. A mig fer caurà algun joc de nit i el festival de la cançó. Marxarem de la Garrotxa per instal.lar-nos a Campany i passejarem el Gepi per Sant Martí del Canigó, Vilafranca del Conflent i Sant Miquel de Cuixà. Ens deixarem veure per alguna festa major i els monitors farem el xou. El cap de Creus, l’Escala, Cadaquès, Roses, Figueres i Empuriabrava ens embrutaran els peus de sorra i a Aquabrava ja tremolen al veure’ns arribar. Hi haurà hereu i pubilla, serapi i medalles, l’amic invisible i totes aquelles coses que només passen anant de Camells. Ja us en farem cinc cèntims a la tornada!

11.8.08

Adresse Unbekannt.


“Si pudiera sembrar los campos que arrasé, si pudiera devolver la paz que quité no dudaría. Si pudiera olvidar aquel llanto que oí, si pudiera lograr apartarlo de mí no dudaría, no dudaría en volver a reír…”

Adreça desconeguda (1938) és una lectura per una estona tranquil.la, si, només per una estona! De lectura molt ràpida (només té 67 pàgines) i amb una simplicitat encisadora. Katherine Kressmann Taylor, sota el pseudònim de Kressmann Taylor, ens narra la història de dos bons amics amb un negoci comú en el món de l’art, en Max Enstein i en Martin Schulse, el primer jueu i el segon alemany, que viuen als Estats Units, però el 1932 en Max i la seva família decideixen tornar a Alemanya. A partir d’aquí comença un intercanvi de cartes curtes però molt intenses, punyents i agudes, que ens permetran captar i potser entendre una mica més la situació de l’Alemanya nazi en els seus inicis. El millor de tot la imprevisibilitat de les lletres i el desenllaç final. Altament recomanable. Un gerro d’aigua freda.

10.8.08

Sant Llorenç.


“Jo sento cants de sirena rera la tanca de tota frontera, cants de mel que m’atrauen com un iman, cants d’alerta duanera, distància de llengua a llengua. Barrera d’espines el calvari s’empina, mort sense sort el tret cec és qui tria...”

Avui és dia deu d’agost: Sant Llorenç. D’aquest màrtir se’n expliquen coses vàries. La que sempre m’ha cridat l’atenció és que el van coure a la graella (vueltaivuelta (no us penseu que això s’ho hagin inventat ara els Campofrío)) això m’ho explicava cada deu d’agost la meva mare a la piscina al.legant que per això era el dia que feia més calor de l’any. Cauran estels de matinada?

Però per Sant Llorenç passa una altra coseta també mítica i més contemporània: la festa major de Sant Llorenç de Morunys. Ahir la Troba Kung-Fú i el Belda i el conjunt Badabadoc. Cartell immillorable, companyia més que òptima (diversió assegurada, sempre!) tot i alguna baixa enyorable.

He de confessar que tot i haver-ne arribat a sentir a parlar tant i tant (oi que sempre parleu del JoanGa!) jo no l’havia vist mai envivoyendirecto. He de reconèixer que les meves benvolgudes amigues tenen raó: boníssim! El que encara no entenc és com no us havia sentit a parlar mai del Muchacho, els seus rínxols i la seva guitarra espanyola!

Parlant seriosament (no sé si algú haurà arribat fins aquí) cançons amb lletres compromeses, amb lletres agudes, amb lletres dolçes, el Joan Garriga de la Garriga, cantant i acordionista, i els seus companys de grup amb la seva rumbeta bona fan passar una estona fantàstica, vaja que és festeta assegurada!

Per si a algú li interessa el JoanGa & cia tornen a ser ben aviat ben a prop, el 31 d’agost a Manresa.

9.8.08

Sé Andújar.

"Amor prohibit t'esperaré tres vides ja ho tinc decidit, amor prohibit no et planxis les arrugues que tens al vestit en cada una hi duus marcada el procés d'una abraçada i en els ulls una mirada que em torba els sentits..."

2.8.08

30.000.


“Què tant acostar-se a Europa! què tant canviar de "jaquetes"! si no vetllem el negoci anirem a fer punyetes. Doncs fent números he vist que si segueix anant de baixa, caldrà tornar a dir al país o faixa... o caixa!”

En la meva ruta feinera habitual, una anècdota. A la cua d’una caixa d’estalvis decuyonombrenoquieroacordarme, una àvia adorable amb cara d’estalviadora (vull dir, d’aquelles que a primer de mes van a l’entitat bancària que s’escaigui a retirar tota la pensió per amagar-la a sota d’un rajol (que tal i com van les coses només em queda lloar la seva visió empresarial!)) li diu al nen que fa de caixer d’estiu: “Maco, dóna’m-en trenta mil!”.

Jo en aquell moment i passant per tots els estadis imaginatius possibles: aquella velleta venerable volia retirar trenta-mil euros del seu compte corrent i jo, mentre feiem la també generosa cua, encara no m’hi havia acostat per dir-li “Quina calor aquest agost, eh! No sé pas com ho farem això! A casa no es viu! Per cert, ja ha fet testament, si no té els descendents directes previstos per la llei encas d’intestat, abans que s’ho quedi el govern…jo…!”, però de seguida i veient la cara del xicotet de pentinat modern, corbata estrafolària i camisa de màniga curta que demana firmetes arribo a la conclusió que estava demanant trenta mil pessetes!

I de cop, tornant a la ralitat punyent de l’economia nacional, penso: no arribarà gaire lluny amb trenta mil pessetes, si ja ho diu una sàvia coneguda: “Com està la vida! He pagat amb un bitllet i mira: tot monedes!”.

El gener del 2009 ja farà deu anys que l’Euro és la moneda de curs legal de quinze països d’Europa. El més fort de tot és que el noiet caixeret encara no tenia ni dret a aquella setmanada adolescent de legalitat més que dubtosa, ens estem fent grans? Ben adaptats siguem a les noves tendències de l’Europa del s.XXI!