26.12.09

Victòria!

"...uniu totes vostres forces
i, després, al món unint-nos,
jo us portaré a la victòria."

25.12.09

(S'enfonsa a l'Infern.)


"...ja ets vençut: la Verge és mare; ja ha nascut el Fill de Déu."

16.12.09

Ándeme yo caliente y ríase la gente.


"...all that I know to be true
is the touch of your hand on my skin."

Que quin fred que fa. Que què farem si fa gaires més dies aquest fred. Que no ho soporto. T'ho he dit que fa fred? T'ho he dit que no ho soporto? Que sense tu fa molt fred. Que quin fred que fa a fora i que quin fred que fa a dins. Que quin fred que fa a totarreu, sense tu. T'ho he dit o no que tinc molt fred? T'ho he dit o no que no ho puc soportar? Que quin fred que fa aquí, a la vida.

Res d'abril.



"...y luego me he ido y me han venido de golpe
las cosas que te hubiera dicho, las cosas que nunca te digo."

14.12.09

El Caganer.



"...però sobretot hi ha d'haver-hi,
hi ha d'haver-hi un caganer."

11.12.09

I ara ja, veniu amb mi!

"...anar caient rebotíem, i rebotent, rodolàvem,
i rodolant, ens moríem, i, tot morint
ens sentíem que mai de morir acabàvem."

4.12.09

Precipitació, embranzida i estimbada.


"...i es mira al pessebre i es troba atractiu,
allà entre la molsa, travessant un riu."


No entenc el perquè d'aquesta precipitació, d'aquesta embranzida, d'aquesta estimbada de Nadal.

El Nadal per Nadal, i prou! Que ja se'n està tip abans d'hora, que quan arriba ja no fa cap gràcia, que, al final, l'avorrirem.

Que ens passarà allò de sempre, que ja fa temps que ho intuïm, que, al final, serà un mal de morir, morir de Nadal.

29.11.09

Pura i simplement.


"...si de tant senzill és cosa complicada
complicitat és el que ens cal buscar."

Ara mateix sembla que la rotació de la Terra s'hagi aturat i que ja no hi hagi mai més moviment de translació possible. Ara que tot s'ha deturat per un moment em fa patir que, fins i tot, es pari algun cor.

I a mi què m'importa? Ho tinc decidit: m'envaso al buit. Em tapo les orelles, em precinto la boca i m'embeno els ulls. M'assec aquí, amb tu, si m'hi vols, només amb l'esperança de percebre l'andada i la tornada dels teus ruflets.

26.11.09

The swell season.

"...low rising,
oh for the love of you."


24.11.09

El primer.

"...desil·lusionat,
m'ha travessat un colador."

Ahir, anant cap al cine, vaig veure un parenoelescalador penjat d'un balcó ple de llumetes de Nadal ja enceses. Era només el primer. Era només el primer de tants. Era només el primer de masses.

17.11.09

No sé llegir.


"...i focs artificials."

Maleït el dia, no sé quin, que l'escriure em va fer perdre el llegir.

14.11.09

Assassinat.


"...a sa teva mirada incisiva."

Que al primer que em digui un "sinoensveiembonesfestes" el mato.

30.10.09

25.10.09

Moving on, moving around.

"...river and sea, picking up salt
through the air there's a fluffly cloud

falling down as rain
."



24.10.09

Un dia d'aquells.


"...i sempre els horitzons equidisten."

Avui és un dia d'aquells que ja es veu, d'origen, que no pot anar bé de cap manera. Avui és un dia d'aquells que sembla que t'hagis ficat dins d'una pel·lícula de surrealisme notori, restant a l'espera de que et donin algun paper, si pot ser que sigui el més secundari possible, gràcies.


Avui és un dia d'aquells que sembla que tu no siguis tu i que res vagi amb ningú, avui que no sóc jo i que l'enyor de la meva cua de tall clàssic -llençant tots els rínxols a la paperera pels segles dels segles- fa que em sembli haver perdut alguna cosa de mi, i si no tinc personalitat? Avui que jo porto les sabates de bruixa avorrida i que m'agraden tant que ja no me les trauré mai més, avui que els meus pantalons s'han encongit fins quedar-ne uns leggings, avui que la samarreta de sempre passa a ser una brusa amb ornaments florals, avui que a les tresseranlesdues, avui que, insisteixo, ja es veu que és un dia d'aquells que no pot anar bé de cap manera.

22.10.09

Som tots uns desgraciats.

"i als demés no tant..."



Plou. Plou damunt del meu cap, plou sota els meus peus. Plou tant que només fa falta que del cel caigui la darrera gota, aquella que fa vessar el got.

18.10.09

Hiverns.


Dime, que comience la verbena,
que sale la luna llena
,
que la fiesta acaba de empezar...”


Què hi farem a casa si no hi som? Res ben res, mala cara quan morirem o vendre la casa i anar de lloguer. Potser només cal obrir balcons i finestres i cridar. Fer un crit tant fort que l’horitzó es trenqui, que el Sol s’apagui, que els núvols se’n vagin per sempre més.

4.10.09

A vegades.

"Jo et faria una cançó d'amor..."

26.9.09

Verd de fulard.


"la meva infància és d'un verd de fulard, fulard que conservo al meu coll...els colors de l'arc es fonen tots ells, són tots els colors de Camells."



Igual que els llibres, la vida també té capítols. Etapes que s’acaben, es fonen només amb la finalitat d’encetar-ne de noves. Així va néixer la Ruta de Camells: els nens i nenes de Colònies havien anat creixent i potser calia trobar una alternativa per tots aquells que deixaven de ser infants per continuar lluint el fulard al coll.


Els anys han anat passant i els Camells, viatjant per muntanyes i mars, han vist néixer grans amistats, han après a escoltar i a fer sentir la seva veu, han reivindicat la seva terra, han conegut l’amor i, perquè no, potser també han tingut algun disgust...


Vint anys. Sí, ens hem fet grans. I això, creieu-me no és pas del tot senzill. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà dubtes i pors, camins difícils però un Camell és un Camell i no hi pot haver res que ens aturi.


Les espelmes d’un pastís concedeixen un desig si les bufes conscientment, voldria pensar que després de nosaltres encara hi ha molts altres Camells disposats a travessar plegats el desert de l’adolescència acompanyats del nostre Gepi, amb el fulard penjat al coll.


Avui és un d'aquells dies que tot és d'aquell verd i blanc tant intens; avui és un dia d'aquells que miris cap a on miris veus algun dels colors de l'arc: vint anys de Camells.

23.9.09

Homes i dones del cap dret.

"Adéu turons amics, adéu rieres, boscos d'alzines i de roures i fagedes. Muntanyes del meu cor, adéu estrelles, adéu al mar pur de cristalls i de turqueses..."

12.9.09

Al buit.

"Now the lights out, I discover
Just a weekend undercover

Now the lights out, I discover
She is sleeping with another..."


Inspiració sota mínims. En la fallida dels meus propis pensaments els dits piquen més feixugs que mai les tecles del meu ordinador privatiu.

És època de crisi, la identitat de les meves propies idees, i jo no sé si se’m concedirà l’emprèstit, amb interessos legals més les costes, de tot allò que voldria dir i mai m’atreviré a articular.

2.9.09

La pregunta del dia.


"Amb el peu dins la galleda
i la ment flotant per l'univers..."



És el mateix fer gràcia que ser graciós?

És més: hom pot ser graciós però no fer gràcia?

És més, molt més: hom pot fer gràcia sense ser graciós?

14.8.09

Ningú no comprèn ningú.


"Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i sabem allò que és bo: sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò, i saber-se viu encara i cantar sense cap to i volem un món tot nou, amb un cel net d'amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb el mar a quatre passes i els que som companys i prou..."

Avui és un d'aquells dies que tot és d'aquell verd i blanc tant intens, avui és un dia d'aquells que miris cap a on miris veus algun dels colors de l'arc...

Hi ha qui diu que les coses no es valoren prou bé fins que ja no es poden abastar, jo no he perdut res més que una nova oportunitat de posar-me el fulard al coll per emprendre una nova ruta de Camells (ens fem grans i els dies de vacances restringits limiten cada vegada més la llibertat de moviment voluntari, quin dia hauré de dir prou?) i avui és un dia difícil, més complicat del què mai m'hauria pogut ni imaginar.

Aquest matí ha començat la vintena ruta de Camells, amb el Pallars Sobirà i el País Basc com a paisatges de la nova marxa del Gepi i els seus amics.

Aquest matí, al veure'ls marxar a tots carregats de somriures, il·lusions i ganes de començar el viatge aprofitant al màxim cada moment, he descobert, una vegada més, perquè això que fem val la pena de debò.

Camells: MOLT BONA RUTA!

10.8.09

Naufragi.

"Ballarem damunt sa tempesta..."


2.8.09

Hallelujah.

"I did my best, it wasn't much I couldn't feel, so I tried to touch I've told the truth, I didn't come to fool you and even though it all went wrong I'll stand before the Lord of Song with nothing on my tongue but hallelujah, hallelujah..."

Aquella típica cançó que no pots parar d'escoltar una i altra vegada fins que et sembla que ja l'has avorrida per sempre més. Aleshores és quan torna a sonar, de lluny, com si res, quan ja no te l'esperaves.

Aquella tòpica cançó que apareix per enèsima vegada a un final de capítol d'una sèrie qualsevol, en el precís moment aquell de quan la vida esgarrapa la història dels protagonistes de torn i sembla que mai més res els tornarà a funcionar.

Hallelujah, del Leonard Cohen, és aquella cançó fantàstica, que apareix i desapareix, en diferents formes i contextos, aquella cançó que enamora i desenamora, però sempre arriba amb una força, fins i tot un pèl exagerada, aquella mena de mal de panxa...

La podeu trobar cantada pel Jeff Buckley, el Bon Jovi, el Rufus Wainwright, l'Alexandra Burke, la Sheryl Crow, l'Allison Crowe, el John Cale, la Kate Voegele, el Jason Castro, entre d'altres, fins i tot els Strombers l'inclouen en el seu últim disc, i també en altres idiomes s'hi han atrevit els Il Divo i el Gerard Quintana...

I avui, no sé com ni per què, ha tornat i ja no puc parar d'escoltar-la, us hi apunteu? Només cal triar i remenar la versió que més el pes us faci.

29.7.09

Que arribi l'agost.

"Called you for the first time yesterday
Finally found the missing part of me
Felt so close but you were far away
Left me without anything to say..."

2.7.09

Un repte de pel·lícula.

"Comença el rodatge, a punt per gravar
una gran pel·lícula a Borredà..."





30.6.09

We are the world.

"There's a choice were making, were saving our own lives. It's true we'll make a better day just you and me..."


15.6.09

Amb recança...


"Cada any, el diumenge de Corpus al vespre, arranquem un parrac de la nostra vida, enterrem un xic de nosaltres mateixos amb el darrer fuet de la Guita. Mentre el Tirabol fa els últims esparnecs els personatges de La Patum van desfilant l'un rere l'altre cap al seu repòs anyal. Els berguedans, joves i vells, els anem seguint amb la vista fins que han tombat la cantonada de cal Quim Serra i ens n'acomiadem amb recança. D'aquí a l'any vinent."

10.6.09

Amb una mirada de complicitat...


"Toda una vida queriendo morir,
si no me he ido es por estar a tu lado..."

Sortiran els gegants quan faltin pocs minuts per les dotze del migdia, mans fermes, ulls brillants, cossos estàtics, de sota l'Ajuntament. De cop, i com per art d'un encanteri mai descobert encara, prendran vida.

6.6.09

Diversión infernal.


"Enmig d'un mar de barrets
dient que no amb tres fuets..."

Què és la Patum? Com s'explica aquesta festeta tant maca (i quin ambient!) a algú que no n'ha sentit a parlar mai? És una feina molt difícil, ho reconec, sobretot perquè per a molts de nosaltres és una cosa que va molt més enllà d'una simple festa, és una mena de transtorn col·lectiu que sofrim, aturant la translació i la rotació de la Terra durant cinc dies, on tot es capgira i tot es transforma, és pura i simplement Patum i això com s'explica? Sou bojos aquests berguedans..., diuen mentre et miren amb cara de aipobrenoia, estàfatal!

Que Déu ens conservi el seny berguedà, és clar que si, ara que, remenant, remenant, he trobat una pàgina web on explica d'una manera molt clara i detallada què és la Patung o la Patumi o la Patun o com sigui que es digui!

Des de bon principi d'explicació ja es veu que la informació bàsica l'han recollida a consciència: Durante cuatro días, locales y foráneos se disponen a vivir una orgía de fuego, baile y diversión que empieza el día de Corpus Christi y se prolonga hasta el domingo siguiente. Es una fiesta muy frecuentada, que durante el fin de semana docenas de miles de personas deambulan por la capital bergadana, mientras que los dos primeros días son considerados "los de la gente de la ciudad", d'això podem deduïr fàcilment que a Berga el cens no està del tot ajustat, doncs, berguedans il·legans, feu el favor d'anar-vos a empadronar que després sempre hi ha eleccions per Corpus i ens toca als mateixos a les meses, coi!

A banda d'això, i segons aquesta clara i realista explicació de què és la Patum, podem distingir clarament dues vessants patumaires: La Patum tiene dos aspectos básicos: aquellos festejos donde la danza tradicional de seres mitológicos representativos del pasado desempeña el papel principal, y las orgías de fuego, que se celebran básicamente en las horas nocturnas.

L'impacte dels fuets patumaires pot ser fatal, este último apartado es el más desenfrenado. La pequeña plaza de Sant Pere, sede del Ayuntamiento, es milagrosamente capaz de albergar a varios cientos de presonas que se atreverán a danzar en círculo, mientras soportan impertérritos que la guita -un monstruo mitad dragón mitad caballo- les persiga lanzando chorros de fuego por la boca. Lo mismo pasa con el salto de plens. Estos seres son los demonios particulares de Berga, van ataviados con un vistoso traje verde y rojo y sus cabezan van cuebiertas por máscaras de los mismos colores. En los extremos de sus metálicos cuernos llevan unos dispositivos pirotécnicos que lanzan chispas por doquier. Cargan con una vara que también despide fuego en su extremo más alto. Això junta passa, anecdòticament, quan el regidor de torn decideix rememorar les maces plenes, ara bé, amb una mica de barreja al cos les imatges es poden arribar a mesclar.

És clar que, tenint en compte allò de que val més prevenir que curar, no podem passar per alt unes quantes recomanacions per si voleu venir a treure el cap:

1)Es muy conveniente que los primerizos estudien un poco el desarrollo de la fiesta antes de meterse en el jaleo, pues para quien se enfrenta por primera vez al follón de la Patum el apretujón del público puede resultar asfixiante.

2)El equipo imprescindible para saltar a la fiesta está compuesto por ropa de algodón que cubra completamente piernas y brazos, zapatillas deportivas y sombreo de paja o tela. Hay que evitar los tejidos sintéticos, que al recibir las chispas traspasan el calor y se queman.

3)Aun con todas las precauciones, es posible que en la aglomeración recibamos docenas de pisotones y nuestros zapatos acaben desapareciendo de nuestros pies. En ningún caso hay que agacharse a recogerlos, pues eso resultaría tremendamente peligroso. Lo mejor es seguir el festejo y al finalizar acudir al extremo sur de la plaza donde se organiza una montaña con el calzado extraviado. O sigui que ja ho sabeu, res d'anar als xinus a comprar sabates. Davant de l'Ateneu en teniu per triar i remenar: calçat militar, setvetes, bambes de fer montanya i alguna flip-flop...

No tingueu por, home, que en el fons tampoc som tan bèsties! N'hi ha per tots els gustos: Para los que prefieran divertirse de manera menos mareante quedan reservados los festejos en los que también interviene el público, pero de manera mucho más organizada. Por las mañanas y a primera hora de la tarde se celebran los bailes de turcs i caballets -una escenificación de luchas entre moros y cristianos-, las danzas de enanos, cabezudos y gigantes y, destacando sobre todos ellos, el baile del ágila, la representación majestuosa y mitológica de la ciudad de Berga.

De la classe magistral de què és la Patum no es pot obviar que también es típico llenar el el estómado de la explosiva barreja (significa mezcla y exactamente, es un combinado a partes iguales de moscatel y anís), però estigueu molt i molt alerta de fer-ne un consum absusiu ja que tiene efectos demoledores sobre el organismo.

En la parte alta de la ciudad se instalan toda clase de atracciones de feria, chiringuitos de comida y vevida y la ciudad vive durante cuatro días una fiesta loca en la que irse a dormir se hace complicado.

On es fa la Patum? Doncs molt fàcil, està tot focalizat en uns llocs molt concrets: los tres escenarios urbanos básicos son: la plaza de Sant Pere, donde tienen lugar todas las danzas y la aparición de la guita; la calle Major, donde se celebran los pasacalles y se encuentra el corazón comercial de la ciudad; y la plaza de la Ribera, donde saltan los diabólicos plens.

Arribats a aquest punt començo a sospitar que això ho ha escrit algun patumaire fart de tant foraster despistat, així que ara espero que ja us hagi quedat molt més clar què és la Patum! En cas de dubte o aclariment, aquests de Que juergas, segur que us ho resolen molt amable i fidelment d'acord amb la realitat patumaire!

20.5.09

The show must go on.


"Inside my heart is breaking my make-up
may be flaking but my smile still stays on..."

Segons el calendari cíclic patumaire avui canviem d'any, deixem enrere l'any dels Nanos vells i passem al dels Turcs i Cavallets... S'anuncien posts plens d'aires patumaires, això ja no ho aturem. Patum!

Comença l'espectacle i per anar fent boca: http://www.tv3.cat/videos/1221719.

14.5.09

Sonsdepatum.


"¿?"

La Bibiana Ballbé, abans de vendre la seva ànima al diable, sempre demanava als seus entrevistats una imatge de Silenci, no em digueu que no hi havieu pensat més d'una vegada! Fàcil, oi? Tots en tenim clara una o altra...

Doncs els Jordis de La Maixerina, ens proposen un masdificiltodavia, demanant-nos que els ajudem a trobar un so de Patum. Si, exacte! Perfecte! Aquest que ara mateix t'ha vingut al cap! Doncs és molt fàcil: s'ha d'anar al blog de Sonsdepatum i remenar, triar i proposar sons, siguin els que siguin.

I per què? Per ser part activa d'un projecte interesantíssim: el de poder recollir el paisatge sonor de la Patum
(és un recull dels ambients sonors de la festa, des del dia de l’Ascensió fins al dilluns a la matinada. Els sons que volem enregistrar no es limiten a la plaça o els carrers en què es desenvolupa directament la festa sinó que es pretén explicar la Patum amb tots els seus elements d’entorn: històrics, espacials i de vivència individual i col.lectiva).

Animeu-vos i així, entre tots, ja anem fent ambient pre-Patum oèoèoè!!!

4.5.09

Per mars i muntanyes.

"Si del món tots els desitjos, en poguès triar un de sol, jo voldria ser en Son Goku, jo voldria ser un heroi."

No us perdeu aquesta nova cançó de Els amics de les Arts, és un autèntic retrat d'una generació de la qual molts dels que passem, dels que passeu, per aquest blog en formem part inevitablement. Escolteu-la, per favor, i vosaltres mateixos...

"I anar a cal Follet Tortuga i entrenar-me pel torneig, fer pels arbres ziga-zaga i al matí repartir llet, i que em surti en kame-hame i guanyar a tots els dolents, perquè dormis ben tranquil·la i els dos siguem prou valents per volar per mars i muntanyes, i per tot l'univers intentant aconseguir la Bola de Drac..."

27.4.09

Final feliç.

"Ell va dir llimones, ella va dir groc."

25.4.09

Vot de poble.


"Ell va dir piscines, ella trampolins.
Ell va dir planetes, ella va dir ‘quins?’
I quina pena es desencís, què rotunda i què valent;
no va ser, precisament, no va ser un final feliç. "


vot 1 1 m. [LC] [RE] Prometença que hom fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal o tal cosa, si obté el que demana.

I, per Sant Marc, el vot de poble. I, per Sant Marc, pujar a Queralt a peu. I, per Sant Marc, un llangot, que no una llagosta, se’m enfila a l’espatlla i tu xiscles, fort, matant el cuc de l’orella i també a tots els insectes que, espantats, pateixen un cobriment de cor. I, per Sant Marc, coca i xocolata desfeta, corredisses i un Sol que estavella. I, per Sant Marc, l’estampa d’un sant que ens empararà de qualsevol mal.

12.4.09

Eli Stone.


"Oh but I need some time off from that emotion time to pick my heart up off the floor and when that love comes down without devotion well it takes a strong man baby but I'm showing you the door 'Cause I gotta have faith..."

Sobre la meva opinió respecte les sèries d’advocats ja us en parlaré un altre dia, permeteu-me que us digui que està més que formada i contrastada, però avui no ve al cas.

L'Eli Stone, és un advocat que treballa en un poderòs despatx d’advocats de San Franciso, fins aquí com sempre, però no, el cas és que l’Eli Stone, tot i ser un jove brillant advocat no totes li ponen: té transtorns causats per un aneurisma en una artèria cerebral.

En el primer capítol li apareix cantant damunt la tauleta del menjador de casa seva el George Michael i això només és el principi. A mesura que van passant els capítols, entre plet i plet, l’Eli va tenint visions, revel·lacions de futur, canvis sobtats d’escenari, etc., que l’acostumen a comprometre seriosament. Simplement té la mateixa malaltia que va matar al seu pare o és l’Eli Stone un veritable profeta?

És una sèrie divertida i esbojarrada, una perspectiva totalment diferent dels rígids advocats als quals ens tenen tant acostumats.

El protagonista està envoltat d’una colla de personatges que no hi espatllen pas res. El Dr. Chen, un especialista en medicina xinesa una mica peculiar, la secretària i còmplice Patty o l’abnegada promesa de l'Eli, laTaylor Wethersby, filla del Sr. Jordan Wethersby, sogre i alhora l'amo del bufet, entre d'altres. En fi, que cada capítol és una estona entretinguda, amb gags realment inesperats i no m’estic de recomanar-vos l’Eli Stone.

9.4.09

Humans.


"Are we human? Or are we dancer?

Will your system be alright, when you dream of home tonight? There is no message we're receiving, let me know is your heart still beating..."

Després d'una llarga absència, desgraciadament justificada, torno. Tinc coses a dir-vos, sabeu? Moltes. Espero que encara hi quedi algú a aquí!

Si? Doncs...música i comencem.

29.3.09

Pla quinquennal.


"De moment no et riure més les gràcies, per una vegada he entès el que cal. Passi-ho bé, que m’esborro del mapa per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal..."

12.3.09

Camí cap a la pau.

“Si vens amb mi no demanis un camí planer ni estels d’argent ni un demà ple de promeses sols un poc de sort i que la vida ens doni un camí ben llarg…”

Es busca jovent coherent amb les idees internes, preocupat per alguna cosa de més enlla del propi melic, mantenint el compromís en un projecte -de l’àmbit i de l’abast que sigui-, etc. difícil, oi?

És clar que sempre hi ha excepcions i això no es tracta en cap cas d’una generalització gratuïta però el cert és que en la nova fornada de jovenalla feisbuc, mòbil 3G, botellón davant la porta del bar, roba prêt-à-porter i maquillatge waterproof… trobar implicats és complicat, o no?

Per sort a la resistència encara queden persones amb tantes ganes de fer coses com empenta per tirar-les endavant. Conec de primera mà l’esforç que ha suposat per una quanta gent –més enllà del seu horari laboral- l’exposició Camí cap a la pau que aquests dies ha lluït uns personatges de mida real que amaguen el secret per aconseguir, si més no, un pas més cap a aquest desig de prou guerres al món, al Carrer Major de Berga.

El punt i final d’aquesta feta és un concert, i no un concert qualsevol, sinó d’El Belda i el conjunt badabadoc! Jo no estic intentant fer campanya, ja l’ha fet qui l’havia de fer i se’n ha sortit perfectament, simplement només us recordo la festa que porta a sobre el Carles Belda i el seu acordió diatònic, ah!, i no oblidem el seu movimientosexi de caderes, per favor! Captivador, vaja.

Va, seriosament, si demà a partir de les 12 de la nit no sabeu què fer: Concert solidari a La General, El Belda i el conjunt badabadoc i Eskac i Mat, preu de l’entrada 5€, organitza Creu Roja del Berguedà.

7.3.09

Dia mundial de la dona.


“You're beautiful. You're beautiful. You're beautiful, it's true. I saw your face in a crowded place, and I don't know what to do, 'Cause I'll never be with you

Suposo que si m’aneu seguint el fil, haureu descobert que més d’una vegada he fet broma sobre el que jo anomeno eldiamundialdalgunacosa. Sota l’etiqueta de “Dia mundial de” s’hi engloben moltíssimes causes, res a veure l’una amb l’altra, i totes més o menys justes.

Demà (8 de març) és el Dia mundial de la dona. Fins aquí molt bé. Em sembla fantàstic, però… fins quin dia les dones hauràn de tenir el seu dia mundial? Quan s’assolirà l’igualtat que, d’orígen, els homes van vetar a les dones?

No sóc de tarannà feminista, no crec en la superioritat de ningú respecte de ningú, sinó que crec que la balança hauria d’estar equilibrada simplement per l'actitud i aptitud de cadascú i no pel seu gènere. Que els homes saben fregar plats, planxar-se les camises o sorgir els descosits, i que les dones saben resoldre plets, posar maons o projectar edificis.

Em cago, m’hi cago molt, amb la tant supermoda Llei de la paritat. Entenc que ajuda a guanyar terreny a favor de les dones, amb molt camí encara per còrrer, per recuperar tot el temps que ens han fet perdre per ous (els seus), però també entenc que això, en determinades ocasions, obliga a “col·locar” a dones, per no haver-hi cap més remei.

Que arribi al dia en que la llista d’un partit polític estigui formada pel 100% d’homes o pel 100% de dones, o pel % que sigui de cada uns només per la seva competència; que arribi el dia en que ja no sigui notícia que una dona sigui la màxima representant del govern d’un país o de la més alta instància del poder judicial; que arribi el dia que no sigui notícia si aquella anava amb smoking o l’altra anava massa escotada; que arribi el dia que no sigui notícia que una dona és el més alt càrrec d’una poderosa multinacional; que arribi el dia que tothom sigui el que sigui perquè s’ho ha buscat, perquè s’ho mereix i, sobretot, perquè ha aconseguit ser qui volia ser.

2.3.09

Sense Sol.

“Quan no hi ets
et busco i no trobo el camí
que intenta apropar-me una mica més a tu,
una mica més a tu.

I tu saps que no m'importa seguir esperant
per només un moment d'estimar.”

On és la Primavera?

Qui la tingui que faci el favor de tornar-me-la immediatament.

28.2.09

Els Amics de les Arts.

"Vine,
et convido a un croissant
fem una vichysoisse
si vols fer una fondue
en un bon restaurant."



Els vaig sentir per casualitat, a iCat.fm anant amb cotxe. Sonava Deja-vú, i fins gairebé l'acabar de la cançó, no vam adonar-nos que cantaven amb català, em van sobtar. No he parat fins que els he trobat. Realment un grup curiós.

Després de fer-los un seguiment exhaustiu per si eren del tot recomanables o no, ho són? No ho sé, vosaltres mateixos. Aquí teniu el myspace dels Amics de les Arts. Les lletres em fan més riure que ja no me'n poden fer més, en tenen una que es diu l'endocrina!

Són uns neotrinca?

26.2.09

Sense títol.


"Il sole quando sorge sorge piano e poi, la luce si diffonde tutta intorno a noi le ombre di fantasmi nella notte sono alberi e cespugli ancora in fiore sono gli occhi di una donna ancora pieni d'amore... "

Un dels meus bons propòsits dosmilnou, entre molts d’altres (ara per ara pendents de projectar, oseaser incomplerts) era llegir molt més, vaja, passar de la cinquena pàgina de tots els llibres començats.

Estic assolint la fita, i ho estic fent de la mà de l’Andrea Camilleri (1925), primer vam quedar per anar a L’excursió a Tíndari i allà em va presentar al Salvo Montalbano, el seu entranyable inspector, i, és clar, també a tots els seus demés coneguts habitants de Vigata. Entretingut, curiòs, intrigant i, sobretot, les ganes de continuar llegint camilleris.

Segon assalt: Sense títol, un llibre fabulòs. Un estrany cas d’assassinat, d’aquells que no s’aguanten per enlloc i que l’autor ens el va reconstruint de mica en mica a través de proves, interrogatoris, notes de premsa... "Més papers, més paraules, més fets" i, a partir d’aquí, ens acosta a la veritat de la història. Capítols curts i de còmode lectura. Pel meu gust un molt bon llibre.

Ara, potser que canviï d’escriptor, sinó el meu propòsit dosmilnou es convertirà en llegir-se tota la bibliografia de l’Andrea Camilleri i, potser, ara per ara, tampoc cal!

15.2.09

Common people o gent normal?

"S’havia estat cultivant per Grècia i havia aprés que és tant important viatjar, i jo escoltava i deia: "si, si, clar, clar". Son pare acomulava gran riqueses, vaig dir “caram, en aquest cas anul·li, si us plau, la cervesa i posi'ns el vi car”, li va semblar genial, va fer un glopet, em va mirar i va dir: “I want to live like common people, I want to do whatever common people do, I want to sleep with common people, I want to sleep with common people like you" i assumint aquell paper vaig dir: “bé, veurem què s’hi pot fer..."




9.2.09

Prohibir la Patum.


Prohibir la Patum, aquest és el títol de l'escrit d'avui del Sr. Sostres, a la seva web http://www.salvadorsostres.com/, jo no penso fer-hi cap comentari, però us l'enganxo aquí per si no teniu per costum passar per la seva pàgina...

"Hi ha una normativa europea que regula les festes amb foc i em sembla molt bé. Em sembla molt bé que ja que Europa ha fracassat moralment i militarment i políticament conservi com a mínim una certa capacitat de lideratge cívic i allunyi els infants d’aquesta barbàrie atàvica de La Patum i tingui més cervell del poc cervell que cal per saltar enmig d’una plaça plena com un ou entre foc i petards. Celebrar amb petards sempre m’ha semblat baix. Les multituds, més baixes encara. I després hi ha la cosa aquesta, tan denigrant, dels salts. Escolti, perdoni que el molesti, però vostè, per què salta? A casa no hem saltat mai, no sé si m’explico. I sóc dels que sempre he cregut que quan la gent corre i salta és perquè alguna cosa ha fet. Hi ha un civisme del nord superior al costumisme paleolític que tenim nosaltres. Hi ha una idea d’Europa que ens queda encara a moltes dutxes de distància. Un refinament, una manera de seure a taula. Sobre La Patum, i en general sobre tota aquesta classe de celebracions, l’argument de l’antigor em sembla pobre si és l’únic. També hauríem parlar de la qualitat del que estem fent. I sense que ningú no s’ho prengui d’una manera massa personal, ja sé que és impossible, però vaja; La Patum inclou actes demencials, amb una coronació d’excessos que diu més aviat poc del sentit comú de la gent que hi pren part, i de llur serenor intel·lectual en aquell moment. Hi ha una part de litúrgia i musical que té el seu encant, i fins i tot algunes de les escenes amb la gallina i el foc podrien mantenir-se telle quelle perquè no contradiuen la normativa. Tot el valor litúrgic i religiós i nacional queda intacte. Però fer el bèstia entre petards arbitraris, saltant com si ens haguéssim begut l’enteniment, si ens considerem ciutadans en el sentit més profund que pugui tenir la paraula, no ho podem veure com cap afirmació de res sensat sinó que hem de veure-ho com un endarreriment. No, això no és cultura. Cultura és, precisament, deixar de fer això. Montaigne comença quan deixes de saltar. Més que de buscar excuses, i la tradició quan s'oposa al progrés és una excusa, hauríem de ser capaços de superar-nos. I d’afirmar-nos i de celebrar-nos de manera més endreçada, i que digui alguna cosa més de nosaltres. Com si, des d’Altamira, els anys haguessin passat deixant-nos alguna informació, i l’ensenyament general bàsic fes ja dècades que fos gratuït i obligatori. Com si fóssim per fi persones amb dos dits de cervell i no sabres saltaires encara per domesticar."

7.2.09

Foc a la teia.


“Repartint petons de foc deixa en la pell la petja patumaire...”

Fa dies, dies i més dies que a Berga no es fa altra cosa que una constant especulació gratuïta sobre les pos
sibles conseqüències de l’entrada en vigor de la Directiva 2007/23/CE

Per la data de la discordant norma (del maig del dos mil set) podem veure que fa dies que ronda per aquests móns de Déu, i jo em pregunto: per què ara de cop ha esclatat la polèmica o l'alarma social?

Què està passant exactament? Toquem a morts? Algú ha valorat i determinat exactament en què l’adopció d’aquesta Directiva pel govern d’Espanya afectaria la nostra Patum? L'Ajuntament de Berga no disposa de pèrits en lleis que elaborin un informe coherent i realista dels fets? O aquí cadascú ha de fer la seva interpretació de la norma com més li convingui? De què serveix que un dia declaréssin la festa Patrimoni de la Humanitat?

Cal que es decideixi treure maces i guites al carrer? Declarem Berga en estat d’alarma, d’excepció o calla, potser millor, de setge? Al Carrer Major sona la Cobla Pirineu, la Patum en viu, a davant d’un restaurant hi ha una rèplica exacta del cap de la Guita Xica i a les posatades del Negre hi regna la benaurada barreja… Què passa a aquí, digueu-m'ho!

La Patum infantil, llavor de patumaire, està en perill d’extinció? Els petits plens aniran guarnits amb mono, corona, careta i proveïts d’una caixa de cebetes?

5.2.09

Camps de solidaritat.


SETEM
XERRADA INFORMATIVA
CAMPS SOLIDARITAT
divendres 13 de febrer a les 20.30
Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet
Berga

més informació: www.setem.cat


27.1.09

El puchero del hortelano.

"Llevo para darte lo que para mi deseo, el beneficio de la duda, las maneras, los recreos, la sonrisa mañanera, los perdona, los te quiero, las miradas transparentes, los abrazos, los pañuelos..."

"Si tuviera que elegir entre lo que tengo, si tuviera que decir lo más bonito que yo llevo dentro, aunque hay días que a tu lado defallezco, aunque hay tantas cosas tuyas que aún hoy no comprendo, si tuviera que decir que es, tú eres eso..."