27.1.09

El puchero del hortelano.

"Llevo para darte lo que para mi deseo, el beneficio de la duda, las maneras, los recreos, la sonrisa mañanera, los perdona, los te quiero, las miradas transparentes, los abrazos, los pañuelos..."

"Si tuviera que elegir entre lo que tengo, si tuviera que decir lo más bonito que yo llevo dentro, aunque hay días que a tu lado defallezco, aunque hay tantas cosas tuyas que aún hoy no comprendo, si tuviera que decir que es, tú eres eso..."

24.1.09

I sing I swim.

"Throw me a dream please, it's been a dreamless sleep for such a long time, such a long time sing myself awake watch the branches break no one could ever take your place wash your face in the lake you've got a diamond under your skin..."

17.1.09

Herois.

"Missed the last train home.
birds pass by to tell me that I'm not alone.

Well I'm pushing myself to finish this part, I can handle a lot,
but one thing I'm missing is in your eyes."

Per què? Per què ens embarquem en aquesta fútil recerca de respostes als misteris de la vida quan no podem respondre a preguntes realment senzilles? Per què som aquí? Què és l’ànima? Per què somiem? Potser ens aniria millor si no ens preocupèssim de res. Sense preguntar ni desitjar saber. Però aquesta no és la naturalesa humana, ni el cor. No som aquí per ser mers espectadors.

Així comença el primer capítol de la primera temporada d’Herois, una sèrie que, tot i que ja fa molt temps que alguns la van descobrir, a mi m’ha pres aquestes últimes setmanes. I digueu-me, a qui no li agradaria disposar d’un d’aquests poders? La capacitat de teletransportar-se, fer-se invisible o pintar el futur, tenir telepatia, poder-se regenerar en cas d'accident, fondre objectes, poder volar o aturar el temps...

La lluita d’un monstre per sobreviure i tornar a matar, una mare disposada a fracturar la seva pròpia ànima per protegir el seu fill, els esforços de la joventut per conservar la seva innocència tot i la crueltat de la vida, mentides necessàries per mantenir una vida de doble tall, l’alegria d’un heroi viatger davant d’un èxit, i les seves hores més baixes, quan el món sencer sembla perdut. Tot són moments perfectes, congelats en el temps. Per separat cadascú explica la seva història, junts poden explicar el futur.

Per mi el millor de tot és que aquests herois són més humans que cap altre i la guerra que lliuren contra ells mateixos és molt més forta que la lluita contra allò desconegut, contra allò dolent que els vol mal.

La primera temporada, de vint-i-tres capítols, ens presenta a aquests humans amb qualitats sobrehumanes, a aquests herois. Ens desgrana les seves vides i comença a teixir un fil que els unirà a tots entre ells, d’una manera o altra. Els descobrim al temps que es descobreixen a ells mateixos, la descoberta que els farà salvar per primera vegada, de moment, el món.

Tant esforç, tanta lluita per trobar un significat, un objectiu i al final només es troba dintre de cada un de nosaltres. En la nostra experiència compartida del fantàstic i de l’humà. És la nostra simple necesitat humana de trobar a algú, un semblant, de connectar amb aquesta persona i de saber al nostre cor que no estem sols.

11.1.09

I tornarà a ser Nadal.





"I fins aquí els Pastorets. Jesús és nat, els pastors han arribat al portal, Satanàs ha estat vençut, l'obra, doncs, toca a la fi.

Amb nova emoció el Nadal vinent reviurem aquesta mateixa història. Abans, però, haurem escoltat el ball de l'àliga, rememorat el vot del poble per Sant Marc, celebrat els Elois i ens haurem aplegat al peu de l'abre sagrat de la pàtria.

I tornarà a arribar Nadal i prendran nova vida les figures del pessebre. Les campanes ens recordaran de bell nou el misteri de Betlem i, en tants indrets de la nostra Catalunya, reviuran els personatges dels Pastorets.

Que sigui el nostre un any ple de pau resguardats al peu de la serralada de Queralt, sota l'atenta mirada de la verge somrient."

6.1.09

Miracle.


“Home and away life goes on the same, you bury the pain and hold on to love heal the song, sing along but what does it change?”

Neva. Neva! Nevaaaaaaaaaaaaa! Oh, emoció! Sis de gener de dos mil nou, matí de Reis, i l'horitzó s'emblanquina. Oh, miracle!

Et lleves i veus que els camps de davant de casa són blancs, com aquella farina que un dia espolsàvem, innocentment, damunt les muntanyes de suro del nostre petit pessebre.

Quant temps feia que no creixia en nosaltres l'esperança de veure una nevada de les de debó, una nevada com les d'abans, una nevada de les de quan érem petits?

Ha anat passant el dia -m'ha tocat la fava, com sempre- i l'horitzó cada vegada més blanc i el record de les nevades pretèrites més poper. Ja no tenim edat per baixar al carrer a la càrrega però, per un moment, he mirat enlaire i he pensat que els angelets pintors de núvols feien guerra de coixins i se'ls havia foradat l'edredó de ploma natural...

Que nevi. Que nevi! que neviiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! I nosaltres continuarem somiant.

4.1.09

Coldplay.

"Confusion never stops,
closing walls and ticking clocks..."