14.8.09

Ningú no comprèn ningú.


"Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i sabem allò que és bo: sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò, i saber-se viu encara i cantar sense cap to i volem un món tot nou, amb un cel net d'amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb el mar a quatre passes i els que som companys i prou..."

Avui és un d'aquells dies que tot és d'aquell verd i blanc tant intens, avui és un dia d'aquells que miris cap a on miris veus algun dels colors de l'arc...

Hi ha qui diu que les coses no es valoren prou bé fins que ja no es poden abastar, jo no he perdut res més que una nova oportunitat de posar-me el fulard al coll per emprendre una nova ruta de Camells (ens fem grans i els dies de vacances restringits limiten cada vegada més la llibertat de moviment voluntari, quin dia hauré de dir prou?) i avui és un dia difícil, més complicat del què mai m'hauria pogut ni imaginar.

Aquest matí ha començat la vintena ruta de Camells, amb el Pallars Sobirà i el País Basc com a paisatges de la nova marxa del Gepi i els seus amics.

Aquest matí, al veure'ls marxar a tots carregats de somriures, il·lusions i ganes de començar el viatge aprofitant al màxim cada moment, he descobert, una vegada més, perquè això que fem val la pena de debò.

Camells: MOLT BONA RUTA!

10.8.09

Naufragi.

"Ballarem damunt sa tempesta..."


2.8.09

Hallelujah.

"I did my best, it wasn't much I couldn't feel, so I tried to touch I've told the truth, I didn't come to fool you and even though it all went wrong I'll stand before the Lord of Song with nothing on my tongue but hallelujah, hallelujah..."

Aquella típica cançó que no pots parar d'escoltar una i altra vegada fins que et sembla que ja l'has avorrida per sempre més. Aleshores és quan torna a sonar, de lluny, com si res, quan ja no te l'esperaves.

Aquella tòpica cançó que apareix per enèsima vegada a un final de capítol d'una sèrie qualsevol, en el precís moment aquell de quan la vida esgarrapa la història dels protagonistes de torn i sembla que mai més res els tornarà a funcionar.

Hallelujah, del Leonard Cohen, és aquella cançó fantàstica, que apareix i desapareix, en diferents formes i contextos, aquella cançó que enamora i desenamora, però sempre arriba amb una força, fins i tot un pèl exagerada, aquella mena de mal de panxa...

La podeu trobar cantada pel Jeff Buckley, el Bon Jovi, el Rufus Wainwright, l'Alexandra Burke, la Sheryl Crow, l'Allison Crowe, el John Cale, la Kate Voegele, el Jason Castro, entre d'altres, fins i tot els Strombers l'inclouen en el seu últim disc, i també en altres idiomes s'hi han atrevit els Il Divo i el Gerard Quintana...

I avui, no sé com ni per què, ha tornat i ja no puc parar d'escoltar-la, us hi apunteu? Només cal triar i remenar la versió que més el pes us faci.