17.6.10

Tot torna a començar.

"...potser tu mai has demanat res
al teu àngel de la guarda."


Hi torno i per celebrar-ho: estreno llibreta! D'acord? Bé, potser em passarà allò d'estrenar-la com no hauria (de fet, no n'he estrenat cap com hauria, diria) i la conseqüent haver-la de llençar (tot i que val una pasta) i l'oportuna crisi (no per la pasta de la llibreta sinó d'aquelles que comencen sent creatives i acaben fent trontollar la identitat, sabeu?). És a dir: bé, potser em passarà allò de sempre i la tornada serà només l'oportuna falsa broma de sempre.

14.6.10

Ningú.

"...y tu juez será la canción."

Ara que ja no hi ha ningú, perquè no hi ha ningú, oi? Ei, hi ha algú? Ara que ja no hi ha ningú ja puc dir el què em dongui la gana, no? Total, no em sent ningú, perquè no em sent ningú, oi? Ei, em sent algú?

8.6.10

Variables.



"...nos puede la razón."

7.6.10

Moviment.

"...on tot és silenci, on tot està calmat."

Arribar a casa i haver-se'n d'anar a dormir sense son. L'esperança de que si no ens adormim no serà mai més demà i, així, evitar que la Terra reprengui, de nou, tots i cada un dels seus moviments. Que no ho vull, que no vull rependre aquesta maleïda rotació, ni translació, ni res. Que jo només vull estar-me quieta, aquí, amb tu, per sempre.

2.6.10

Intèrval lúcid.


"...Your sweet moon beam,
the smell of you in every single dream I dream
."

Cada cop. Cada maleït cop que s'ensuma, de lluny, el moment. Cada vegada igual. Aquesta sensació, aquesta eterna sensació. D'ofec. El fer-se més i més petit, el frissar-se i no poder-hi fer res, sinó, només, veure com, inevitablement, a cada hora que passa l'espai es fa més i més petit.

El posar-se dret i no poder, picar de cap; l'estirar els braços i no poder, xocar amb els colzes; el voler avançar, si més no per inèrcia, i topar amb un altre jo al qual li passa, gairebé, el mateix que al teu altre tu. Ja no es projecta veu sinó un so bisíl.lab molt sonor, estrany. El no tenir gana, només sed, una sed molt dolça. El no tenir mai fred però la sensació que si no pots sortir d'aquí et moriràs.

Cada cop. Cada maleït cop. I jo que em pensava que com més gran em fés, més ample seria l'espai, però no. Diria que és inversament proporcional i cada dia ho soporto menys i no sé com se surt d'aquest envàs, pràcticament al buit, de reducció a l'absurd, que queda entre el dia que surt el Tabal i Dimecres de Corpus.

* Furt de foto: Instants Patumaires, de Sergi Fernàndez Bosch.