20.11.11

Pedra de tartera.

M'agrada fer teatre. M'agrada veure teatre. M'agrada molt el teatre. Cada cop m'agrada més el teatre. Amb el teatre m'evadeixo i avui era una bona tarda per escapar-se a còrrer. I ho he fet. I ho he encertat.

Pedra de tartera’ de Maria Barbal, adaptació de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba. Un cop de puny a la panxa. Massa sovint parlo del cop de puny a la panxa, però per mi aquest concepte és el que funciona: el despertar emocions, el remoure entranyes, el fer plorar, el fer indignar, el fer riure, l’enamorar.

Excel·lent posada en escena i bona interpretació, especialment les dones del repartiment. En destaco l’Àurea Màrquez, brutal. M’ha agradat veure passar la primera meitat del segle XX per davant dels meus ulls, com una pel·lícula, sense que la protagonista sortís, pràcticament, d’escena. Els gests, un lleuger canvi de vestuari i de pentinat i els anys passen i la història es fa crua, real i punyent.

5.11.11

D'un cap de dia a l'altre.


"...hem d'aprendre i ensenyar."